CELOBERT

Ocells Al pati

Anant per la muntanya, de vegades em trobo un home amb una gorra que du molles de pa als ocells. Deixa les molles a sobre les roques, arran de camí.

L’altre dia, després de la pluja, un gavià es va posar sobre la lona blava de la coberta d’una piscina. La lona havia fet una bossa d’aigua, i em vaig estar mirant com el gavià enfonsava el bec a l’aigua i movia el cap i la cua mil vegades. Es netejava amb el bec i de tant en tant estenia les ales i se les espolsava. De cop va aixecar el vol. Va passar cridant i aclarint-se la veu per sobre meu i va posar-se a la cornisa d’un edifici. Alguns seus companys patrullaven el cel amb la calma del vigilant.

La primavera és el moment de refilar d’ocells. Han sortit tots després de la pluja. La branca fa adeu amb les fulles quan l’ocell la deixa. Hi ha les garses majestuoses que baixen a picar el menjar del gos. Hi ha els falciots que dallen l’aire, com diu Carner. Hi ha el pit-roig sociable, que se’t queda mirant des d’una branca baixa. Hi ha la cuereta blanca, que és caminadora.

Bombollegen a sobre les cases i a dintre els arbres, com si les teules fossin fulles i les fulles fossin teules. Pessiguen el so, fan grinyols ràpids, espurnegen, són efervescents, contrapunten amb castanyoles petites i agudes els motors dels cotxes que passen pel carrer.

Recullo engrunes de pa de la cuina i les poso a sobre una taula del pati. Amb els dies, els pardals van perdent la por. Baixen d’un en un, de dos en dos, de tres en tres. Es llancen, els sento travessar com bales el núvol de fulles de l’om. Sento el brunzit de les ales. Es posen sobre la taula, fan saltirons, agafen l’engruna i volen a dalt d’una paret. De seguida tornen a baixar. Estan afamats. És moment de reproducció. Un mascle alimenta amb el bec la femella, més lenta, amb la panxa grossa, plena d’ous.

Me’ls miro quiet a la cadira. Fan moviments mecànics. Semblen homenets. Penso en els catalans. En l’odi que la nostra cultura desperta a la resta d’Espanya. D’on surt, aquest odi? És por al diferent, pura desconfiança en els valors propis, la violència de necessitar la violència. Ni s’adonen que ens han apallissat per votar, que ens han tret un president escollit, que han enviat polítics escollits a la presó i l’exili, que han empresonat els presidents de les societats culturals injustament, que amenacen de restringir la llibertat d’expressió, ara els llaços grocs, després TV3 i al final l’idioma, que també discrimina. Miro aquests pardals com homenets. Com us explicaria que, encegats per humiliar-nos, s’estan destruint a si mateixos?

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF