SI HAGUÉS SIGUT UN ATEMPTAT, encara avui tremolaríem. Però respirem: els terroristes no són tan perillosos com nosaltres.
A Nostra Senyora de París (1831), Victor Hugo ja escrivia sobre les obres de restauració que han portat a l’incendi: “Si tinguéssim temps d’examinar amb calma un a un els diversos rastres de destrucció impresos en l’antiga església, la part del temps seria minsa, la dels homes la pitjor, sobretot dels homes d’art”.
La llum del foc de la catedral ha permès veure com arribem a estar d’acostumats a l’autodestrucció i com ens agrada. M’imagino de nit, des d’un satèl·lit, l’incendi simultani de Notre-Dame, Westminster i la Sagrada Família, del Taj Mahal i la Ciutat Prohibida, del Partenó i del Colosseu. Torxes il·luminant els nostres temps. Cap escàndol, ni un sol cabell estirat: la mateixa actitud de tristesa dolça dels parisencs que cantaven mentre cremava la catedral, dels que ho filmaven, dels que s’autoretrataven amb la catedral de fons.
Què hi farem, si som així. Tampoc cal anar a l’estranger. A la meva ciutat, Sant Feliu de Guíxols, fa uns mesos es va calar foc en un edifici protegit patrimonialment i propietat del consistori. El mateix Ajuntament ha destruït no fa gaire una de les places més boniques que tenia la ciutat, i està deixant podrir obres d’alt valor patrimonial, quan no n’enderroca. No calen incendis. L’Ajuntament de Palafrugell va consentir el xalet del Golfet, que es carrega tot sol una cala sencera, i l’Ajuntament de Begur col·labora amb l’especulació urbanística que en dos dies haurà fet malbé una de les parts més delicades i precioses de la costa catalana. Però la Generalitat no ho atura. Al Pirineu, la vall de Bonabé o el coll de Pal també corren perill. La mateixa administració que es mira amb lupa la reforma del bany d’un domicili particular permet que es destrueixi el patrimoni més essencial. Són les mateixes flames a què els candidats abandonen l’idioma català quan hi renuncien, com hi abandonen les víctimes de la repressió. És el mateix incendi que anima Espanya a derruir la democràcia depredant el cor moral del seu sistema, l’estructura judicial.
Em miro fotos de les piles de bigues cremades de Notre-Dame, que ara fa pensar en una bèstia amb l’esquena socarrimada i les costelles carbonitzades. Les parets exteriors, les torres, les arcades mateixes han resistit el desastre. No passa res. Periòdicament la humanitat viu moments tenebrosos. El que no mata engreixa i és un consol pensar en la mort d’una civilització com a topall de la seva decadència.
