CELOBERT

Música i rellotgeria

A la Casa Patxot de Sant Feliu hi ha un museu de rellotges. L’ha muntat el rellotger retirat Enric Pla, fill d’un rellotger del carrer Santa Clara de Girona i pare del rellotger del carrer de la Rutlla de Sant Feliu. ¿Com deu ser, passar una vida entre rellotges? El museu exposa, a l’entrada, una reproducció del meravellós rellotge de sol noucentista que hi ha a la façana de la Casa Patxot, amb el lema “Lo ritme van seguint de les estrelles”, que és un vers de Verdaguer: “Així les hores en ses dances belles / lo ritme van seguint de les estrelles”...

És un plaer passejar-se entre els rellotges de peu, palplantats com soldats de fusta, decorats amb pintures de cornucòpies, flors, espigues de blat, veremes i treballs del camp... Totes les cases de pagès tenien un rellotge de peu, m’explica el senyor Pla, no pas a la sala o al menjador, sinó al fons del magatzem d’eines i de cara als camps. Per això el rellotge repeteix les hores dos cops, perquè el pagès pugui sentir-les del tros.

La col·lecció va del rellotge de sol al rellotge d’avui, és ella mateixa un rellotge fet de rellotges. Els rellotges marquen el temps i l’encarnen: un rellotge francès del 1760 en bronze té flors de lis i el sol del Rei Sol; passada la revolució, els rellotges francesos tenen un gall encunyat. Veure el temps materialitzat en rellotges de taula, butxaca, polsera, moure’s entre els tic-tac, contemplar els mecanismes que habiten les casetes dels rellotges de cucut... Rodes i engranatges, martellets i agulles, pesos i pèndols, les vísceres del temps vistes per la raó humana.

Descobreixo el nom de Sant Feliu de Guíxols a l’esfera d’un despertador. El temps en forma de busques com un huracà quiet sobre la meva ciutat. Hi ha un nom a l’esfera: Esteban Garreta. Garreta! El pare del músic! La música, l’harmonia de les esferes pitagòriques, “lo ritme van seguint de les estrelles”... Molts pèndols dels rellotges de peu tenen forma de lira. M’imagino Garreta a la taula de rellotger, concentrat en rodes d’àncora, rodes comptadores, el cap ple de compassos... Penso en Spinoza tallant lents de vidre i Rousseau concentrat copiant partitures, en la feina manual que allibera el cervell... ¿No s’hi adiu, amb un músic, treballar amb els rellotges?

“Ara que ho dius”, observa el senyor Pla, “és curiós que tants rellotgers siguin músics. Hi havia en Garreta, però en Fabra de Girona també tocava la tenora, i el meu pare tocava el violí, i el meu fill la bateria... I el rellotger Bosch de Cassà, i en Pardo de la Bisbal, que també fa tenores...”

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF