FA MIG ANY de la meva última columna en aquest suplement, just el temps que els alumnes han estat sense anar a escola. Mig any d’experiències fortes, de contacte amb les restriccions i la mort. Per sort en el meu cas, més amb les restriccions que amb la mort, si no és que al final no són la mateixa cosa. El món ha continuat girant en la mateixa direcció, el virus ha fet de corrosiu per netejar una mica l’aigua i veure el fons més clar.
Un fons de caos i més caos que té per contrapès, justificant-se a si mateix, l’aprenentatge de l’arbitrarietat. He vist tot l’estiu, per la badia de la meva ciutat, una parella de policies que es passejaven amb el cap dret per controlar que ningú s’abaixés la màscara. Em feien pensar en fotografies de l’època franquista, i m’he estat preguntant aquests mesos si l’autoritarisme banal no podria haver ajudat a expandir el virus. Al juny vam saltar del confinament salvatge a la barra lliure amb tanta fatxenderia i rapidesa com passem de caminar sols pel carrer amb la màscara a asseure’ns sense en una terrassa de bar plena com un ou. El país més reglamentat i el més infectat. Si estàvem educats en l’acceptació, amb el covid haurem batut rècords. La connivència amb la corrupció de la casa reial només és un altre pas en la consolidació d’aquesta tara, exhibida amb orgull. Per què raonar, per què prevenir, per què negociar amb la realitat si tens a mà el cop de puny a la taula, l’estat d’alarma, el cent cinquanta-cinc, la causa general i una població educada en el fatalisme?
Com a catalans, no ens ha pas anat millor. Passat el 2017, som els primers d’activar la policia. Vist el caos de després de la derrota, jo esperava, aquesta Diada, finalment, una mica d’assumpció de responsabilitats, una mica d’empatia. Per comptes d’això, el president va fer un discurs per parlar de Lluís Companys i de les culpes dels altres. Si ens van portar conjuntament a l’U d’Octubre, ¿no ens mereixem al cap de tres anys un mínim discurs conjunt d’aquells polítics? Una mica de realitat, un reconeixement de la vergonya, una paraula de confort, no ho sé, una disculpa per les promeses preelectorals de govern efectiu, per les mobilitzacions i desmobilitzacions del Tsunami Democràtic, pels activistes abandonats, represaliats i decebuts, per deixar l’independentisme pràcticament sense líders. Es veu que no. Torna a ser l’exhibició orgullosa de la nostra tara. Units en el fons pel pecat comú, quan venen els mals moments la falta d’empatia es torna la reina de la política.
