UN MATÍ que en Pepet Katalazi es despertà de somnis desassossegats es trobà al llit convertit en un insecte monstruós, una bèstia desagradable, inhumana, sense drets, un escarabat terrorista. Intentà protestar, però tenia una veueta inaudible i parlava un idioma diferent dels altres, que l’escombraven sense miraments per no trobar-se’l al mig de la sala. Hi ensopegaven, feia nosa, els repugnava, mantenia la mida d’una persona però era un escarabat i podien apallissar-lo, riure-se’n, ballar sobre la seva desgràcia. Intentava passar desapercebut però no podia, era massa gros, i fer-se el simpàtic tampoc servia de res, al contrari. L’edifici estava ple d’escarabats com ell, tenien un grup de Telegram i es manifestaven de tant en tant, però només aconseguien ajuntar una massa negra i llefiscosa.
En Pepet escrivia llavors una novel·la que es deia El procés independentista. Era la història d’un home, Josep K. Talà, que, una matinada, venien a arrestar a casa seva. L’home no sabia de quin crim l’acusaven, no recordava haver fet mai res malament. Terrorisme, rebel·lió, sedició, malversació... Ni idea. El tancaven provisionalment però ell esperava que l’absoldrien, no sabia que el seu mal era congènit. Sense ell, quin sentit tindria la justícia?
Sense haver acabat la novel·la, en Pepet ja tenia redactat el final, que era terrible, perquè dos senyors s’enduien el pres a una pedrera i treien un ganivet de carnisser. En Josep comprenia llavors “amb tota la claredat que el seu deure hauria estat d’agafar ell mateix el ganivet […], i enfonsar-se’l. Però no ho va fer”, i es preguntava de nou per què el jutjaven, i acabava sacrificat com un gos.
Katalazi també havia escrit un conte que es deia Davant de la sentència. Va incorporar-lo a la novel·la. Era la història d’un pagès que volia entrar a la llei, ser-hi admès, emparat per ella. Però a la porta de la llei hi ha un guardià que no el deixa entrar. El pagès es passa la vida esperant a la porta per poder entrar. Just abans de morir-se, pregunta al guardià com és que, si tothom vol entrar a la llei, en tots aquells anys ell és l’únic que ha demanat per entrar-hi. El guardià li contesta que la porta estava destinada precisament al pagès i que ara, quan sigui mort, la tancarà.
Així vivia Katalazi, escrivint aquella novel·la que sabia que no podria acabar de redactar. Tampoc era que els escarabats del seu voltant el consolessin gaire. Hi havia tanta estupidesa que, en els millors moments, sentia compassió. Així i tot, només podia confiar que acabessin guanyant-se el respecte.
