L’ÚLTIM POLANSKI TORNA a plantejar el problema de l’autonomia de l’art. Acusat d’abusos sexuals com Woody Allen o Plácido Domingo, Roman Polanski diu que ha fet la pel·lícula sobre el cas Dreyfus perquè, com Dreyfus, ell també està sent perseguit injustament.
Mai acabarem de discutir fins a quin punt s’ha de relacionar l’obra amb el seu autor, i amb quines conseqüències. No fa gaire, se n’ha parlat amb motiu de la publicació d’uns diaris de Joan Ferraté on l’autor explica els seus amors, quan tenia quaranta-sis, amb un noi de setze. S’ha comparat amb el cas de Gabriel Matzneff, escriptor pederasta francès, ara acusat per una dona d’haver-la seduït als catorze anys.
Tot això s’embolica amb una relació canviant d’ara mateix amb el sexe, que per una banda destranscendentalitzem i per altra convertim en pedra de toc del feminisme. Aquests artistes de vuitanta anys paguen un viratge moral. Bernat Pivot, que havia entrevistat Matzneff, ho diu així: “En aquells anys, la literatura era més important que la moral”.
És una afirmació falsa, perquè no hi ha res més moral que la literatura. El problema és si podem arribar a deslligar l’obra i l’autor. No deixem d’asseure’ns en una cadira per més que l’hagi fabricada un assassí, ni deixarem d’operar-nos si l’únic cirurgià disponible és un pederasta. Però en art identifiquem obra i artista perquè entenem que és un afer comunicatiu i, doncs, que alguna cosa ens arriba de l’autor.
Si no donem autonomia a l’art, però, el tenim lligat de mans i peus. El pensament té vocació de transcendència. Estem debatent sobre la llibertat.
Una obra d’art no és en si mateixa millor o pitjor, sinó en relació a les altres. Passa com amb les persones. A partir d’un cert nivell (millor Bach o Mozart?, Shakespeare o Montaigne?) només pots parlar de gustos personals. Un pamflet antisemita de Céline és més literari -més moral i més bo- que el millor poema de Tal Poetastre Infumable, però ningú defensarà que són millors els pamflets que les novel·les de Céline. Els pamflets poden convèncer una persona estúpida i grollera, i sembla lògic que s’hagin prohibit en la mateixa mesura que es prohibeix una pàgina pedòfila, per salut pública. ¿Estem parlant, però, de qüestions extraliteràries? El problema sempre és el mateix, qui es fa amo de la moral, qui la dirigeix i controla.
Inquirit a classe sobre el nazisme de Heiddegger, Hans Gadamer, deixeble i successor seu, va acabar cridant: “Per què tantes explicacions torturades, històriques? Martin Heiddegger va ser el més gran dels pensadors i el més petit dels homes”.
