CELOBERT

Anwar al ‘FAQS’

NO SÉ SI VAU veure el FAQS d’aquest dissabte. Va impressionar-me molt la figura d’un advocat català que mirava de defensar-hi la justícia espanyola. El sistema judicial català acabava de ser menyspreat per la Fiscalia de l’Audiència Nacional, que va negar que els jutges d’aquí poguessin jutjar bé els presos polítics -a Espanya, ser català és una tara-. Tothom sap que el temps que els nostres representants fa que són a la presó només és una prèvia al càstig i que tot, presó, trasllats i condemna, forma part de la humiliació d’una minoria cultural. Però aquell advocat de cabells blancs, tan ben vestit, tan educat, elegant i ponderat, no era capaç d’acceptar les evidències i volia convèncer els televidents -i segurament a si mateix- que el sistema judicial espanyol potser era imperfecte, però que essencialment era correcte.

Expliqueu-ho a Jordi Cuixart, això. Expliqueu-ho als que ara mateix estem sent jutjats a través dels nostres polítics per haver volgut votar. Expliqueu-ho a les víctimes de gènere i als bascos. Totes les dictadures són parcials i s’apliquen a un grup determinat. Durant el franquisme, els franquistes no sentien la repressió. Qualsevol injustícia és justificada i aplaudida pels beneficiaris. La justícia espanyola deu funcionar prou bé si jutja un accident de trànsit. És el fet de seleccionar on s’aplicarà amb garanties i on no, que la fa doblement injusta. Passa com amb la repressió: que només s’apliqui als que defensem el referèndum la fa doblement repressiva. La doble vara de mesurar és un gran instrument d’humiliació. Empresonar per una violència inventada és molt més terrible si deixes en llibertat la Manada. N’hi ha que diuen que així l’Estat demostra la seva debilitat; de fet, només la força es pot permetre la injustícia.

Però el que em va impressionar va ser una altra cosa. L’advocat català debatia amb l’advocat escocès Aamer Anwar, home d’un gran prestigi internacional que va deixar en evidència el pobre advocat català, que va haver de donar-li la raó més d’un cop. Més d’una vegada va semblar que l’advocat escocès digués allò que l’advocat català pensava però no podia dir, ni tan sols dir-s’ho a ell mateix.

El que m’impressionava més era el respecte de l’advocat català envers l’escocès. No només l’admiració, gairebé la reverència, i la profunda tristesa de saber que com més l’admirés, més s’enfonsaria el seu sistema de valors, la seva pròpia vida. Era la mirada d’un professional que voldria ser com l’altre, però que no pot, perquè ha nascut català però viu d’un sistema muntat precisament per impedir-l’hi.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF