CELOBERT

Aniversaris

EN QUATRE DIES han coincidit els aniversaris dels afusellaments de Ferrer i Guàrdia i de Companys amb l’aniversari de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Perquè serveixi d’escarment, en tots quatre casos la justícia espanyola no té cap escrúpol per inventar-se una causa i dur-la fins a les últimes conseqüències. En tots quatre casos, els diaris conservadors acompanyen l’Estat en la criminalització dels acusats.

Pocs dies abans de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, però, Maragall va tenir el valor d’escriure La ciutat del perdó, en què demanava clemència i preguntava als seus lectors: “¿Com podeu pensar en res més del món ara com ara? ¿Ni com heu pogut deixar passar tant temps?”

En una manifestació de fa algunes setmanes a davant de l’Ajuntament de Girona, quan l’alcaldessa va sortir al balcó, va haver-hi gent, a baix, que va obrir i tancar la mà aixecada, com si fos un titella, volent dir: “Bla, bla, bla”. Els manifestants es treien de la butxaca les claus de casa o del cotxe i les feien dringar ensenyant-les. El sentit era: vosaltres teniu les claus, deixeu anar els presos.

Més i tot que la submissió de la sobirania del Parlament als jutges, és l’existència dels presos, que ens mostra la derrota. La injustícia envileix tot un país. Com deia Primo Levi, “no només el presoner, també qui el tanca perd la humanitat”. ¿No és el primer que es fa en qualsevol revolució, alliberar els presos polítics? No és una obligació moral? Algú m’ho deia l’altre dia: “S’envia un grup amb unes claus aconseguides misteriosament i s’obre als presos de la mateixa manera que es van obrir les escoles per al referèndum. El mateix grup segueix els presoners cap a l’exili. Passen la frontera i es presenten a la justícia europea”.

Però corren rumors que algun pres no voldria sortir. Fa mesos va impressionar-me molt, en una taula de FAQS, que Rufián, entre quatre o cinc convidats, fos l’únic que deia que si es donés el cas que volguessin jutjar-lo ell s’entregaria a la justícia espanyola. Aquell dia vaig entendre que no em podria representar. Els màrtirs no agraden a ningú. Independentment de la circumstància, l’humà exigeix llibertat i justícia.

I la llibertat sempre en vol més. No sé en quin moment has de dir prou, ni quan jo mateix m’aturaria. Sí que sé que si arribat el moment no fos capaç de complir alguna cosa que he promès em retiraria. Per a mi és un misteri per què no hi ha polítics que ho facin, ja que el perill és gran: si, per mantenir-nos a dintre, Espanya decidís sortir d’Europa, els barrots serien tan densos que es convertirien en mur.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF