CELOBERT
Misc 19/12/2019

Al torrent De Banyacroua

i
Toni Sala
2 min

DISSABTE PASSAT VAIG FER una mica d’excursió matinal pels voltants del torrent de Banyacroua, a Llagostera. Vaig veure el Pirineu nevat de lluny, i un camí perdut va dur-me a unes cases de pagès on ja m’agradaria retirar-me, separades de tot, amb els seus animals, tractors i vinyes enmig del bosc. Vaig passar una gran bassa enfonsada, vaig pujar per un camí entre pinedes i suros, vaig trobar-me una parella de boletaires amb els cistells plens i, més endavant, un cartell que indicava una font, i que va decidir-me a agafar un corriol.

Al mig d’aquell corriol hi havia un parell de quatre per quatre parats. No sé com havien pogut arribar fins allà. Però el que venia després encara era més extraordinari. Dos homes grans, potser pare i fill, esmorzaven mig asseguts mig estirats al marge del camí.

-No quedarà ni un bolet -van dir-me.

Vaig acostar-m’hi i vaig dir que no buscava bolets, sinó una font. Menjaven mandarines vora el caliu d’un foc apagat al mig del corriol. Per com anaven vestits vaig veure que havien estat desembardissant. La cendra era de cremar branques i matolls secs. Havien anat fent fogueres cada pocs metres, al mig del corriol, precisament perquè el brancatge i els matolls que havien tallat, quan fossin secs, no s’encenguessin. Per cert: aquesta setmana s’ha conegut un estudi de la Generalitat que avisa del perill greu a la Costa Brava d’incendis forestals amb víctimes humanes. “Una quarta part de la Costa Brava és un polvorí”, diu el titular.

Vaig estar parlant amb ells. L’home més gran em tractava de vós. Eren llagosterencs. Van explicar-me que preparaven el bosc per a la pela dels suros. Un suro es pela cada catorze anys i la lleva es fa a l’estiu. Ara tot just desbrossaven el bosc per quan fos el moment. Van ensenyar-me un suro jove, un pelegrí. Precisament aquest estiu hi ha hagut una plaga d’eruga a les suredes de la Selva i el Maresme, i molts propietaris s’han estimat més no fer la lleva per no afeblir més els arbres. “Saps què passa, que la matèria es paga poc i la mà d’obra és molt cara”, van dir-me. Treballaven en dissabte al marge de tot, més emboscats que els excursionistes, els boletaires i els caçadors, com animals de bosc. Vaig envejar els dos homes, tota una vida de contacte exclusiu amb els arbres, ells mateixos dos boscos, dos suros parlant-me a través dels ocells i les branques.

No estaria malament ser una alzina, vaig pensar, quan ja me n’anava. Sense el patiment de les bèsties, i amb aquesta cuirassa. El problema és què fer-ne amb la teva persona... Un cop l’has començada.

stats