Lo nostro i el Partit Popular, el dia de les Illes Balears i la cinquena província de Catalunya tan temuda per Joan Mesquida han generat aquests dies sengles articles arran de la identitat que compartim els habitants d’aquest arxipèlag malmenat enmig de la mar.
Pel que fa a la nova (im)postura popular sobre el fet identitari, qui va voler dir-hi la seva fou l’exmilitant popular Miquel Munar. L’excandidat a batle de Palma per Convergència per les Illes apostolava sobre Mallorca i la seva identitat en un article publicat al diari Última Hora. Amb el punt de partida del no prou celebrat #defensamlonostro, Munar compara Mallorca amb una dona. Més enllà de la poca fortuna d’alguna de les seves afirmacions de vegades grolleres en aquesta comparativa, el polític i metge cau en la defensa folklòrica i rància de la pàtria petita. N’exalta els valors femenins clàssics (ergo masclistes): la bellesa, la fragilitat, la intel·ligència mal·leable, la mare, la dona assistencial de fills i padrins, i només li falta dir que de l’home i tot. Abans, però, Munar s’ha esplaiat de valent afirmant que alguns “entenen lo nostro com una espècie de defensa del pancatalanisme, no entenen que la nostra història no va començar amb Jaume I”, per repassar allò tan mastegat del pas dels fenicis i els romans i els àrabs i els cartaginesos. Munar va més enllà i diu que Jaume I “espolià Mallorca amb els seus cavallers catalans, que no estimaren ni entengueren la nostra illa”. Dels espanyols que arribaren el segle XVIII, sota dret de conquesta i a capa i espasa, ni una paraula. Tot degueren ser bondats?
Del segon article que avui volia comentar m’he permès la llicència de parafrasejar-ne el títol. Cristina Ros reflexiona sobre la veracitat del sentiment balear. Un axioma incomprensible que sols s’entesten a fer surar determinats prohoms del nacionalisme mallorquí (la balearitat a les altres illes és del tot inexistent). Ros clava la tatxa fins al fons quan diu que “la mar no ha esborrat mai la gran frontera que hi ha entre les illes”. La directora de l’ARA Balears repassa els intents fracassats de promoure aquesta identitat postissa, sense entrar al vertader fons de la qüestió: allò que uneix les Illes dins un gran tot més vast és la seva catalanitat.
Qui més qui menys sap, de manera conscient o inconscient, que el fet diferencial illenc, allò que ens separa d’Espanya, és precisament la nostra catalanitat. Aquesta darrera reflexió em mena a l’article de resposta de Damià Pons a Joan Mesquida i al temor del felanitxer envers aquells que “ens volen convertir en la cinquena província catalana”.
Compartesc els arguments del mestre Pons, àmpliament documentats i amb referents incontestables com els de Darder, Ques i Mateu. Pons recorda que “qualsevol ciutadà que sigui honest i tengui sentit comú pot comprovar molt fàcilment que els malvats catalanistes mallorquins no són altra cosa més que uns ciutadans que assumeixen amb naturalitat, i d’acord amb la certesa científica, l’evidència que la seva llengua i cultura són compartides amb Catalunya, i igualment que també hi tenen lligams històrics”. Però després de fer una afirmació tan diàfana, Pons torna a embarcar-se en un vaixell que no mena enlloc: “El que sempre ha plantejat (el mallorquinisme polític) és que les Balears siguin un país, una nació, que tenguin plenament normalitzades la seva llengua i cultura”. Com quedam? No deia Cristina Ros que el sentiment de balearitat s’aproxima a l’entelèquia, a la facècia forçada, al centralisme mallorquí? Qui ha parlat mai de balearitat, si no és el nacionalisme “oficial” modern del qual el senyor Pons és ideòleg? Realment creu el senyor Pons que els “balears” volem crear un país o una nació? No en tenim una, ja, de nació? Per què costa tant revestir-la de contingut polític?
Gran part de l’ establishment mallorquí, la classe il·lustrada i pública d’allò que Pons anomena “mallorquinisme polític” actua massa sovint (en diferents graus i matisos, com ho evidencien els tres articles avui referenciats) des d’un concepte que anomenaria acomplexament o autoodi perifèric. És a dir: es té plena consciència del fet diferencial, es plasma arreu la indignació davant l’agressió espanyola, però hi impera la prevenció a l’hora d’acceptar amb naturalitat l’obvietat: les Illes Balears són un subjecte polític que ha estat creat amb voluntat divisora de la resta de la nació i només tornaran a ser plenes i lliures quan s’allunyin del jou que les subjecta àdhuc amb guarniments bastits dins la terra pròpia. Reivindicar-les com a país o com a nació, sense tenir en compte la resta del territori, és fer el joc a qui les va crear per dividir. L’odi anticatalà fabricat a Espanya acomplexa fins i tot les veus més preclares, formades i intel·ligents a l’hora d’anomenar la seva identitat.
Madrid, Espanya i els adlàters que els fan aquí de virreis tenen clar l’objectiu: arraconar qualsevol signe diferencial, és a dir, de catalanitat. No els podem respondre acomplexats. Si del que es tracta és de construir, no ens cal crear sentiments que no hi han estat mai, i sí, en canvi, reverdir els que estan condormits. Aprofitem inèrcies i tendències. S’acosten dies decisius. El Principat de Catalunya du vent de popa i les veles esteses. Caldrà, davant el que passi, que ens trobin units políticament, cívicament i nacionalment per fer camí, ara sí, com diu Pons, cap a “ser ciutadans de ple dret del propi país”, i no “súbdits d’un estat que ens maltracta”. Si ho aconseguim, no serem cinquena província de res, sinó Països Catalans.
