Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

Els genis que es van creure intocables

El Barça és com una orquestra filharmònica que ha enamorat durant anys. Els espectadors més fidels han detectat com de mica en mica els músics es relaxaven. Deixaven d’escoltar el director, tocaven per inèrcia. Se sentien massa bons després de tants premis. Per als que la veien per primer cop, seguia sent una meravella. Però els que l’havien escoltat cada dia detectaven senyals preocupants: un violí mal afinat, una camisa mal planxada. Un assaig en què un s’adormia. Burles quan el director donava instruccions.

La temporada passada ja es van detectar senyals que no es van saber interpretar. Calia fitxar, calia renovar estructures, calia recuperar el costum de treballar molt. Només hi ha un camí per ser el millor, i és picar pedra cada dia. Pots ser el millor sense l’estil del Barça. Però amb l’estil del Barça no podràs ser el millor si no treballes cada dia tal com toca. Massa cops s’ha dit que aquest vestidor volia demostrar que era capaç de guanyar sense Guardiola. I pot fer-ho, però per fer-ho necessita escoltar un bon entrenador. I no s’ha escoltat la veu del tècnic, ni s’ha encertat amb l’aposta.

Martino, un home de futbol sincer, ha estat víctima de les circumstàncies. Rosell i Zubizarreta el van condicionar quan el van presentar com el que no era. Ell no és fill de La Masia, així que no tenia sentit esperar que jugués com a La Masia. Martino estima el bon futbol, però s’ha perdut intentant entendre com funciona el club. Ara, tampoc l’han escoltat. Els mateixos jugadors que es van cansar d’escoltar aquell tècnic de Santpedor que mai estava satisfet ara diuen que amb Martino, un bon paio, no aprenen. Han acabat manant ells, lluitant per jugar sempre, complicant la feina encara més a un Martino culpable de no haver marcat el seu terreny.

Martino no és el principal culpable de la història. Com tampoc ho és Messi. El músic més brillant s’ha desmotivat. És cert que li cal una estirada d’orelles, però encara és més cert que primer caldria preguntar-se per què l’equip juga com ho fa. Per què Messi veu passar per sobre del seu cap centrades d’Alves, per què l’equip no l’acompanya. Si tota l’orquestra desafina, no podem esperar que un sol músic, encara que sigui el millor, ho arregli. Mala planificació. Relaxació. Un pèl de supèrbia. Al Barça li calen decisions valentes. Malauradament, en els últims temps ha costat molt ser valent, al Barça. Si s’hagués estat valent, molts d’aquests genis que se senten intocables haurien marxat el 2013. O el 2012 d’altres s’haurien quedat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF