Publicitat
Publicitat

Una enyorança, una disculpa

Quan jo era jove i somiava a ser periodista esportiu, no imaginava que hauria de tractar temes com aquest. El Barça, els últims anys, ens ha portat a tots els escenaris inimaginables, en alguns casos paradisíacs i en d’altres infernals. I no sempre hem estat a l’altura, ni els periodistes ni els aficionats. Sento no haver trobat molts cops les paraules justes. Sento haver-me angoixat en els debats sobre el dret a informar i el dret a la privacitat. Sento no haver estat a l’altura amb algun titular que l’endemà sonava horrible, quan la nit anterior em sonava correcte. Sento, per sobre de tot, no haver gaudit més del Tito. No comparteixo aquella expressió que diu que “sempre marxen els millors”. És una bajanada sense sentit. Però aquest 2014 ens han deixat alguns que realment eren dels millors. La vida ens ha colpejat i sempre, els que han marxat, ens han ensenyat com estar a l’altura als que ens quedem amb els nostres dubtes. Amb les nostres errades. Incapaços d’estar a la seva altura. Enyorant-los molt.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF