Normalment, m’importa molt poc el que puguin dir en roda de premsa els jugadors. Piqué ho va explicar a la perfecció en la xerrada que va fer amb Joan Maria Pou: tal com va el periodisme, si surts i dius el que penses et trobaràs atrapat en un remolí de merda que et tacarà. És millor sortir i no dir gaire cosa. Conscient que formo part del circ periodístic, no demanaré mai a un futbolista que sigui valent en una roda de premsa. Si ho és, millor. Però d’ells n’espero que juguin bé. I actitud.
Si jo fos futbolista, segurament mentiria o diria tòpics. Per això m’importa molt poc si Xavi diu que el Barça va donar la cara al Calderón quan el barcelonisme pensa el contrari. De Xavi n’espero compromís, i això és indubtable jugui bé o jugui malament. En el fons també m’importa poc el que va dir Martino, encara que admeto que em va sorprendre el que va argumentar sobre Messi. Curiosament, l’única cosa que m’interessa del que es va dir al Calderón la va dir Iniesta. Li van preguntar si l’havia sorprès ser substituït. Va dir que “sí”. Quina manera tan senzilla d’evidenciar el malestar intern d’un grup en què ningú posa la feina fàcil a un tècnic que tampoc s’ha atrevit a ser valent.
El Barça parla amb fets. El munt de rodes de premsa de directius o jugadors que ens hem empassat en què es diuen coses que després no es compleixen... Només cal recordar tot el que es va dir després de la desfeta amb el Bayern. Potser ens va malacostumar Guardiola, que parlava molt bé. Guardiola parlava de l’estil i ara el barcelonisme sembla el poble d’Israel fugint d’Egipte, deixant-se guiar per aquest “estil” sense tenir clar si l’estil és un conjunt de manaments o un vedell d’or. Segons Guardiola, l’estil permet fer canvis, innovar, arreglar. Com va fer contra el United. Al Barça l’estil, en lloc d’alliberar, empresona.
El Barça ha perdut un llençol en cada bugada i ara ja no pot ser campió europeu. Al Calderón no va ser un problema d’actitud. Va ser un problema d’impotència, ja que els jugadors volien, però ni podien ni sabien com fer-ho. Va ser una suma de factors. Si fos per les paraules dels jugadors, el Barça encara seria el millor. Puc entendre que a alguns els faci mal que el mateix dia el Bayern guanyés. Però jo me n’alegro pel Pep i el seu cos tècnic. I mira que ens van malacostumar, tant pel que deia com pel que feia. Per la seva manera d’entendre l’estil. Per la seva manera de no relaxar-se. De no tenir-ne mai prou.
