30/06/2017

Retrat del país adolescent

2 min

No és habitual que una descripció atribueixi a una mateixa cosa dos adjectius contradictoris. I, tanmateix, es tracta d’un recurs que fa que el lector suposi una sofisticada clarividència al text, que busqui el sentit a l’expressió aparentment paradoxal, i que atribueixi una lucidesa peculiar a la veu del narrador que l’ha posat en pràctica. És el cas per exemple d’Umbral i la seva mirada sobre les senyoretes d’Avinyó, que recorda com un grup de noies “alegres, tristes”: ho llegim i veiem la colla d’amigues en una estampa que és joiosa i amarga alhora perquè, intuïm, aquella llibertat era el negatiu d’una vida en molts sentits captiva, perquè per al narrador tota alegria és transitòria, perquè en elles hi veia la tensió entre límits i somnis... És Umbral i fem el possible per desxifrar la seva adjectivació surrealista i penetrant. Però no fem el mateix esforç quan llegim La felicitat trista, el títol del treball autobiogràfic del Yeremi, alumne d’un institut públic del Raval. Pensem de seguida que la professora de literatura l’ha arrossegat fins a aquesta expressió, o que l’hi ha donat feta. I no és així. Entrevistat en el marc d’un projecte que acosta els alumnes a les entitats culturals del barri, el Yeremi, arribat fa tres anys de les Filipines, incideix una vegada i una altra en aquestes paraules. Queda clar que són seves. Parla amb un somriure, però ha acompanyat les selfies del seu treball de versos com “pagant pels meus pecats” o “en un lloc sense sortides”.

L’adjectivació contradictòria d’aquest artista adolescent també mereix que n’estirem el fil, i fer-ho ens aboca a l’evidència que el nostre sistema educatiu té greus mancances. També té moltes virtuts: per exemple, dels nois i noies que van ser entrevistats en el marc del projecte esmentat, alguns havien arribat a Catalunya feia dos anys, d’altres en feia set, i tots entenien el català i la majoria el parlaven amb fluïdesa. Però el potencial cohesionador del sistema fa aigües quan els fills de la immigració queden concentrats en un conjunt de centres públics, en un estat de segregació de facto que afavoreix la fractura entre comunitats. A la pràctica, mesures com el concert escolar impedeixen que els fills dels nouvinguts entrin a formar part del sistema de solidaritat de les classes mitjanes, aquell entorn de coneixences que en el futur permetrà a molts coetanis seus potenciar les seves carreres professionals o comptar amb una xarxa social capaç d’esmorteir un atur de llarga durada o qualsevol altra caiguda en desgràcia. I fan que els fills de les famílies benestants, al seu torn, quedin privats del contacte amb persones de la seva edat que saltant de continent en continent han desenvolupat una capacitat d’adaptació i una creativitat fecundes que són, també, una oportunitat per als seus companys de classe.

Després d’entrevistar el Yeremi, l’artista adolescent, és inevitable percebre el xivarri del seu pati, de tots els patis, com un espectacle alegre i trist. El nostre sistema escolar contribueix estructuralment a la desigualtat, i em temo que no cal ser un expert en educació per adonar-se’n.

stats