12/03/2016

La decadència de la mentida (política)

2 min

“Digues alguna cosa, D’Alema, digues alguna cosa, per favor”. A la seva pel·lícula Abril, Nanni Moretti interpretava un cineasta decidit a filmar un documental sobre la campanya electoral italiana del 1996. I es desesperava davant d’un debat televisiu en què un Berlusconi en plena forma populista es permetia deixar anar tot tipus de gosadies, com ara una proposta de reforma constitucional que afectava la justícia (ell!), davant de l’incomprensible silenci de Massimo D’Alema, un dels seus rivals del centreesquerra.

“Digues alguna cosa, D’Alema, reacciona, respon, digues una cosa d’esquerres, o una cosa que no sigui d’esquerres, mentre sigui civilitzada, però digues alguna cosa”. I tanmateix Berlusconi seguia creixent als ulls de l’audiència, perquè deia el que fos per tal de no callar, i D’Alema seguia empetitint-se, atrapat en el seu silenci correcte, en el seu bigoti correcte i, de tant en tant, en un llenguatge correcte d’excomunista convertit en líder de l’esquerra correcta.

Avui, la imatge del film de Moretti ve a la memòria o torna a la pantalla i resulta com un somni premonitori del malestar en la cultura política de l’Europa civilitzada, una cultura corcada des de fa anys per la grisor del seu discurs. El D’Alema que no sabia respondre i el Berlusconi desaforat formaven un embrió de la situació actual, en la qual, davant d’un problema migratori de dimensions explosives, les idees i les propostes nobles pateixen una mena d’atonia que deixa l’escena i les audiències a la mercè del primer populista que es posi a vociferar.

El projecte europeu va ser construït de manera hàbil i pragmàtica, però els seus gestors van oblidar en algun moment que, per protegir-lo, per fer-lo més resistent a les crisis de tot tipus a què inevitablement hauria d’enfrontar-se, calia que el projecte seduís no només la butxaca dels seus ciutadans, sinó també la seva sensibilitat. I això era possible, perquè les paraules poden empènyer les persones a percebre la realitat d’una determinada manera, i poden, així, empènyer la mateixa realitat en una determinada direcció. Ho deia Oscar Wilde a La decadència de la mentida : Londres no havia estat una ciutat tan boirosa fins que els quadres impressionistes ens en van canviar la percepció; el món va convertir-se en un lloc trist només per culpa de Hamlet; el segle XIX no hauria estat com va ser si no l’hagués descrit primer, en les seves novel·les, Balzac.

Cal no prendre’s Wilde al peu de la lletra. La decadència de la mentida és un d’aquells textos en què l’autor es va preocupar més per distingir-se amb l’estètica dels arguments contraintuïtius que per res més. Però sí que cal recordar als líders europeus que la literatura que ens ofereixen ha decaigut. Sense necessitat de caure en la demagògia, haurien pogut atreure’ns, durant anys, cap a una idea d’Europa que avui només existeix en teoria -o en rampells com l’intent de Merkel, ràpidament sabotejat per les dretes populistes, d’erigir la UE en mare protectora de tots els refugiats-. Esperem que no sigui massa tard per demanar als líders europeus, tal com feia Moretti, que ens diguin alguna cosa que valgui la pena, cap on ens proposen anar.

stats