02/12/2016

La millor persona del món

3 min

El protagonista d’aquest relat passeja distret. És dissabte i ha sortit amb el gos. Compra el diari, el fulleja i l’entafora a la bossa de la compra, però un segon abans una fotografia de Donald Trump li fa recordar que, durant la setmana, el magnat i president ha tornat a mentir descaradament. ¿És cert, doncs, que estem entrant en l’era de la postveritat, com han dit alguns mitjans després de les eleccions americanes? La postveritat, recorda, està vinculada als autoritarismes i a les noves tecnologies. D’una banda, governs com els de Trump, Putin i companyia cada vegada emeten menys informació verídica, més falsedats, més propaganda. De l’altra, hi ha aplicacions i xarxes socials que tendeixen a ensenyar-nos continguts només d’un biaix ideològic, cosa que ens desinforma i ens radicalitza. I moltes d’aquestes plataformes no saben com assegurar-se que les notícies que vehiculen són veritables i no falses. Resultat: el relat que tenim del món cada vegada està més manipulat, i cada vegada hi ha actors més poderosos que adulteren la nostra mirada.

Llavors el nostre protagonista passa per davant de l’església, el punt en el qual, com cada dissabte, es troba un aturat de llarga durada que demana almoina. I admet, una mica fastiguejat, que, malgrat que fa mesos que se’l troba, ell aquest home no el veu. Perquè, d’alguna manera, ell no permet que aquest home ocupi cap espai en la seva consciència ni en la seva memòria. Per tant, ell també manipula una mica el relat de la realitat que l’envolta, esborrant-ne uns elements i fixant-se en d’altres. Però això no passa amb gaires més coses.

O potser sí. Mentre espera el gos, que fa els honors a un arbre, l’home pensa que són molts els grups, els individus, els cossos, que estan ubicats en els marges de la societat i del pensament, dels quals preferim no saber, no tenir constància. Són persones que estan fora de la normalitat, del que és normatiu, i, per aquesta raó, la nostra mirada procura no veure’ls gaire. Els mitjans hi tenen una part de culpa, esclar, perquè donen espai a un tipus d’imatges, de símbols, de referents. Ara bé, el nostre protagonista ha vist el Sense ficció d’aquesta setmana, que plantejava que, en una societat on el desig és omnipresent, la sexualitat dels discapacitats és tabú. I ha llegit el reportatge de l’ARA que ha reflotat el malviure dels refugiats als camps de Grècia.

¿Hi ha més persones que convertim en invisibles? Les que opten per unes determinades orientacions sexuals o maneres d’entendre el gènere. I la gent gran, segons quina... Però també esborrem guerres, guerres no tan llunyanes, o, fins i tot, i mirant endins, tots aquells petits autoenganys amb què ens justifiquem i ens diem que som la millor persona del món, o gairebé. I també...

Ara el protagonista del nostre relat està una mica confós. Ell només havia sortit a passejar el gos i, de sobte, es troba que no està segur que la nostra mirada al món no ens enganyi igual que ens enganya un Donald Trump quan adultera la realitat o quan manipula dades. Val més que surti d’aquesta espiral d’idees estranyes, perquè ja ni se’n recorda de quin dia és avui. Treu el diari de la bossa. Sort dels diaris! 3 de desembre. Dissabte.

stats