10/03/2017

Futbolistes, turistes, indigents

3 min

Al peu de la flamant seu del Col·legi d’Economistes, a la plaça de Gal·la Placídia, s’hi ha instal·lat des de fa dies un captaire, un home d’edat avançada, estatura mitjana i barba espessa que com molts altres captaires ha hagut de resumir-se brutalment a si mateix amb un cartró on ha escrit quatre ratlles, una manta doblegada, un sac de dormir, una bossa atapeïda de roba, una ampolla d’aigua. Però un s’adona de seguida que en aquest home hi ha alguna cosa estranya. La fotografia no encaixa. I és que el vell sembla haver-se desentès completament del dispositiu mendicant: del cartró amb l’avís, del vas de plàstic amb quatre monedes, de la caixa metàl·lica que jau a terra amb la tapa oberta i folrada d’estampetes religioses per la cara interior. Aquest muntatge, aquest gest que l’identifica, ell el suporta estoicament, com un no creient obligat a persignar-se o com qui ha de fitxar en arribar a una feina amarga. Oblidadís, s’allunya de la seva petita instal·lació, o quan hi és a prop s’hi entrebanca, i quan algú hi deixa diners ni s’ho mira ni ho agraeix. I els seus ulls, nets, diuen que no ha begut. Alguna cosa l’ha enfonsat en una meditació profunda, en una reflexió que li manté la mirada perduda en la distància. I veure’l allà on és, al peu del Col·legi d’Economistes, fa que aquesta perplexitat que el tenalla sembli nascuda del contrast irònic entre la seva pròpia condició i la ciència que es cultiva dins d’aquella casa. I tanmateix el problema és polític. Creiem en una racionalitat col·lectiva però com més s’hi pensa, més topa la raó amb l’absurd insondable de la desigualtat sagnant i creixent en un món tan desenvolupat i tecnificat. Potser és això el que té en ment l’home barbut mentre clava els ulls al paviment o al banc de la plaça, presoner d’un malaurat accés de lucidesa que li permet veure d’una sola llambregada el panorama català, on 105.000 llars (205.000 persones) no tenen ingressos, on entre una i dues persones de cada deu cobren menys del 40% del salari mitjà, on un de cada deu és pobre tot i tenir feina, on s’ha de veure com l’Estat inicia una picabaralla amb la Generalitat perquè aquesta volia legislar contra la pobresa energètica. O potser és que la seva mirada abasta tot un món on vuit homes, només vuit i només homes, posseeixen tanta riquesa com la meitat més pobra de la humanitat, i on la discriminació de gènere, com es va repetir aquest dimecres encara una vegada, es perpetua malgrat resultar, a més d’injusta, econòmicament ineficient. Potser el que l’home barbut té a la retina és l’absurd d’un món on per realitzar el dret a l’habitatge cal fer piruetes conceptuals, com per exemple la que proposa un senador nord-americà, consistent a qualificar la indigència com una malaltia per tal que el sistema sanitari pugui prescriure un habitatge com a medicina. Potser pensa, al mateix temps, en els imperis de baixa tributació construïts per alts directius i esportistes d’elit, en la corrupció dels partits i que, mentre que ell no té pis, als turistes, sobretot a Sant Antoni, no els en falten. I totes aquestes imatges el tenen captiu. El Col·legi d’Economistes s’alça al seu costat, i ell no mou ni una cella quan una almoina dringa dins la capsa metàl·lica.

stats