La UE i el Regne Unit: ¿una nova rivalitat?

Després del Brexit, la Gran Bretanya i la Unió Europea afronten la trampa de Gore Vidal. El mordaç escriptor nord-americà va afirmar: “No n’hi ha prou amb triomfar. Altres han de fracassar”. Actualment, hi ha una potent lògica política que empeny tots dos bàndols a convertir el fracàs relatiu de l’altre en la mesura del propi èxit.

Aquesta dinàmica ja ha quedat palesa en relació amb les vacunes contra el coronavirus, amb Boris Johnson vantant-se que el Regne Unit ha fet més que tota la resta d’Europa junta. Gavin Williamson, el ministre d’Ensenyament britànic, ho ha portat a un extrem juvenil, i ho ha atribuït al fet de ser "un país millor que tots i cadascun d’ells”. I és que el vidalisme és part integral del projecte del Brexit. Al capdavall, se suposa que el sentit de tot l’exercici és que el Regne Unit estarà “millor fora”.

Aquesta lògica és molt menys important a la Unió Europea, principalment perquè té molts més assumptes de què ocupar-se. Però no hi ha dubte que també hi és present, en particular en països on hi ha polítics euroescèptics forts (Marine Le Pen, per exemple) que, en cas contrari, podrien fer bandera de l’èxit de la Gran Bretanya “alliberada”. Aquesta lògica s’observa amb claredat al compte de Twitter del talentós secretari d’estat d’Afers Europeus francès, Clément Beaune. Sense anar més lluny, el mes passat, la nit de la marxa definitiva del Regne Unit, Beaune hi va publicar un comentari que havia fet a l’emissora de notícies LCI. El Regne Unit es castiga a si mateix a través del Brexit, va assenyalar (encertadament), però “també s’havia de fer palès el preu que cal pagar si es marxa”.

De tota manera –em podríeu dir–, les negociacions ja s’han tancat. Hi ha un acord. El Brexit s’ha acabat. Doncs bé, doneu-hi un parell de voltes més. Els pròxims anys, la Gran Bretanya estarà en un estat de negociació permanent amb la Unió Europea. El govern de Johnson va dir que la decisió es reduïa a convertir-se en “Austràlia o Canadà”, però, de fet, serem més com Suïssa, que ha de suportar interminables rondes de negociacions perepunyetes amb la Unió i rampells ocasionals de reprensió per part de Brussel·les. És cert que el Regne Unit serà una Gran Suïssa amb coets, però, en essència, el dilema és el mateix.

El govern de Johnson ha negociat un acord excel·lent pel que fa al comerç de mercaderies –excel·lent per a la Unió Europea, vull dir–. El flux d’automòbils alemanys que entren al Regne Unit no s’aturarà, com tampoc el d’altres productes manufacturats, un àmbit en què la Unió registra un superàvit comercial respecte al Regne Unit. En relació amb el 80% de l’economia britànica, que són serveis, encara s’ha d’acordar pràcticament tot, inclosa la part corresponent als serveis financers, que suposen vora el 10% de les exportacions del Regne Unit. Com va assenyalar amb delit Beaune en una piulada, el primer dia de l’any d’activitat borsària van abandonar la borsa de Londres en direcció a mercats de la Unió Europea transaccions per valor d’uns 6.000 milions d’euros. Le Figaro va parlar irònicament d’un “Big Bang” –per cert, com es diria Schadenfreude en francès?.

En un informe excel·lent elaborat per l’expert en comerç David Henig per a l’entitat britànica proeuropea Best for Britain, Henig assegura que l’acord de Johnson no és més que “un marc per a la cooperació futura”. L’expert enumera a continuació tot un seguit d’àmbits en què, pel bé de l’economia britànica a llarg termini, al Regne Unit li convindria arribar a nous acords. La Unió Europea pot decidir unilateralment les concessions que fa en molts d’aquests àmbits, com ara l’establiment de l’“equivalència” dels serveis financers britànics, i retirar-les quan li sembli, com han pogut comprovar els suïssos. En aquests moments, l’asimetria en la correlació de forces entre les dues parts és més acusada que mai.

I tot plegat per què? Si la “sobirania” és l’autoritat jurídica formal d’un estat per dotar-se de lleis i que els seus propis tribunals imparteixin justícia, el Regne Unit ha guanyat sobirania. Si la “sobirania” és la capacitat efectiva d’un estat de controlar el seu destí i defensar els seus interessos nacionals, el Regne Unit ha perdut sobirania.

La qüestió no és reeditar el vell debat del Brexit sobre els avantatges i inconvenients de pertànyer a la Unió, sinó que, en aquest estat intermedi d’empantanegament i negociació permanent, es presentaran innombrables ocasions per al sorgiment de desavinences acalorades, competència i conflictes.

Per tant, la qüestió per a totes les persones intel·ligents i benintencionades de les dues ribes del canal de la Mànega és com evitar caure en la trampa de Vidal. Això no vol pas dir renunciar a la competència. La competència és bona per a les empreses. De fet, alguns historiadors sostenen que el nivell de competència entre els diversos agents és el que històricament ha fet d’Europa un continent ric i poderós, a diferència d’altres entitats polítiques més monolítiques, com ara la Xina. El truc consisteix en trobar l’equilibri just entre la competència i la cooperació.

Tothom que hagi seguit alguna negociació interna de la Unió Europea sap que encara hi ha una gran rivalitat entre estats membres. Però és una rivalitat semblant a la de les diverses nacions del Regne Unit quan s’enfronten en un partit de rugby. Els jugadors d’Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda (encara considerada una nació britànica –home nation– quan es parla de rugby) disputen duels aferrissats durant 80 minuts. Això no obstant, quan acaba el partit, es donen la mà i un copet a l’espatlla, plenament conscients que la setmana següent seran companys d’equip a la selecció britànica o irlandesa per jugar contra Nova Zelanda o Sud-àfrica. Doncs bé, a la Unió Europea hi passa una cosa semblant: les nacions de la Unió saben que la setmana següent els tocarà jugar amb la selecció europea contra Rússia o la Xina.

Aquí és on hi ha un bri d’esperança, perquè en relació amb Rússia, la Xina, l’Iran o el canvi climàtic, el Regne Unit i la majoria de països de l’Europa continental estan al mateix bàndol. Això no canvia amb el Brexit. Per tant, hi ha una lògica estratègica de cooperació més àmplia que contraresta la lògica política d’una rivalitat marcada per la gelosia.

Tot i això, amb aquesta constatació racional, que comparteix fins i tot el govern britànic, ferm partidari del Brexit, no n’hi ha prou per garantir una bona relació post-Brexit entre les dues ribes del canal de la Mànega. Per a això faria falta confiança, bona voluntat, una comunicació clara i interaccions freqüents. Després de quasi cinc anys de lamentables picabaralles entorn del Brexit, no en queda gaire, de confiança i bona voluntat.

Michael Gove, el membre del govern que juntament amb Johnson mereix el qualificatiu de Mister Brexit, assegura que hem passat a tenir una “relació especial” amb la Unió Europea. Ara per ara, aquestes paraules no són més que xerrameca. Perquè fossin una realitat, caldria establir nous canals de comunicació que substituïssin l’espessa teranyina d’interaccions diàries que hem perdut marxant de la Unió. Observo una certa voluntat per part de Downing Street de fer-ho bilateralment, especialment amb Alemanya i França, però, de moment, no amb la Unió Europea com a tal.

Faig un cop d’ull al llistat de membres del govern britànic publicat a internet i tan sols hi trobo una referència a “relacions futures amb la UE” a la pàgina dedicada a Gove (que, en la pràctica, sembla ser ministre de Tot), mentre que, entre la llista de responsabilitats del ministre d’Exteriors, hi figura “Europa”. Per sota seu hi ha un secretari d’estat “de Veïnatge Europeu i Amèrica”, que té el mateix rang que “Indigència i Habitatge”, que pertany a un altre ministeri. Si el govern continua per aquest camí, la seva “relació especial” amb la Unió Europea encaixarà en l’acudit punyent que vaig sentir dir una vegada a l’excanceller alemany Helmut Schmidt a propòsit de la relació especial amb els Estats Units de què presumeix la Gran Bretanya: “És tan especial que només una part sap que existeix”.

Així doncs, després del Brexit, el Regne Unit necessita més que mai una política europea, i la Unió Europea una política de relacions amb el Regne Unit.