L’opció democràtica contra un Brexit a cegues

TIMOTHY GARTON ASH
TIMOTHY GARTON ASH Historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford

Durant les properes setmanes, el Regne Unit s’enfrontarà a una disjuntiva difícil. No és la disjuntiva xantatgista que la primera ministra Theresa May planteja enganyosament: el meu acord o cap acord. Tampoc és la tria que el líder del partit laborista Jeremy Corbyn encara reclama implacablement: el mal Brexit de May o el meu Brexit, que és molt millor. La tria real que el país ha de fer abans del dia B (actualment el 29 de març) és la següent: un Brexit a cegues o una pausa democràtica.

Ara que el Parlament recupera el control del procés, el Regne Unit necessita urgentment que els líders laboristes sumin forces amb parlamentaris de tots els partits perquè el Regne Unit pugui arribar a aquesta pausa. Quan dic pausa em refereixo a un període de deliberació democràtica que desemboqui en un segon referèndum en què els britànics, sobre la base de tot el que saben ara, decideixin com caldria abordar els problemes reals que van contribuir a la victòria del Brexit el 2016, quin tipus de país volen que sigui el Regne Unit realment i si per ser-ho és millor que estigui fora de la UE o dins. Per possibilitar-ho, els 27 de la UE ampliarien el termini de l’article 50 i deixarien el temps que calgués al Regne Unit.

Tota la resta són només variants d’un Brexit a cegues. En totes aquestes variants, el que en realitat significa el Brexit només quedaria determinat per una negociació plurianual després que el Regne Unit hagués marxat de la UE. I un cop ets fora, ets fora. Siguin quins siguin els objectius fixats pel govern britànic -i tant el govern com els objectius podrien canviar-, el Regne Unit negociaria des d’una posició encara més feble que la que té avui.

Un govern laborista que arribés al poder en aquestes circumstàncies es trobaria que al cap de poc temps la gent començaria a acusar-lo en lloc de donar-ne les culpes al “Brexit dels tories ”. Una de les idees il·lusòries que segueix sobrevolant Westminster és que, després d’haver consumat el Brexit, el Regne Unit podrà tornar a fer front als seus problemes reals d’habitatge, sanitat i educació. El Brexit no culminarà fins d’aquí una dècada, i el cost econòmic, fins i tot el del Brexit més suau, deixarà menys diners disponibles per a uns serveis públics ja prou precaris. Les persones més perjudicades seran els votants laboristes de classe treballadora.

Una altra pura il·lusió és que decidir l’ampliació de l’article 50 depengui només dels britànics. No és així. També requereix la unanimitat dels 27 de la UE. Ningú sap què faran els líders de la UE in extremis, però han dit repetidament que no l’ampliaran només per entrar en més negociacions. Podria haver-hi una petita ampliació tècnica per permetre al Regne Unit impulsar la legislació necessària. Però a part d’això, requeriria que Londres tingués la clara determinació de fer un referèndum o unes eleccions generals amb l’opció que la Gran Bretanya continuï a la UE. Aquesta és, doncs, la disjuntiva a què s’enfronta el Partit Laborista.

Tret que passi una cosa completament inesperada, dimarts que ve, 15 de gener, l’acord de May no superarà la votació. Llavors els laboristes proposaran una moció de censura que podria portar a unes eleccions generals, però aquesta moció tampoc prosperarà. Si el govern respecta l’esmena transversal aprovada dramàticament aquesta setmana a la Cambra dels Comuns, hauria de tornar al cap de tres dies de sessions parlamentàries, comptats a partir de la votació de dimarts, per dir què proposa fer ara.

Tot sembla indicar que May ja ha obtingut de Brussel·les totes les garanties que podia obtenir sobre la salvaguarda per a la frontera irlandesa. Tret que un important nombre de parlamentaris laboristes s’empassin la idea recargolada que un govern conservador post-Brexit protegirà millor els drets dels treballadors que no pas la UE, un intent d’impulsar el seu acord amb una segona votació està abocat al fracàs. Si la interpretació del conservador dissident Dominic Grieve i els altres signants d’aquesta esmena transversal obtenen el suport del president de la Cambra, hi haurà la possibilitat d’esmenes a la moció del govern. Així, el Parlament podria posar a prova el suport que tenen les diferents opcions entre els diputats.

Llavors arribarà el moment decisiu per a Corbyn. Si Corbyn és capaç de superar els seus instints de brexiter d’esquerres, el Partit Laborista pot liderar una majoria parlamentària transversal per tornar a plantejar la qüestió del Brexit a la gent, en un segon referèndum ben preparat. Llavors recauria sobre el govern l’obligació de respectar la voluntat del Parlament i posar en marxa la legislació necessària.

El mètode mateix d’arribar a un segon referèndum ja haurà demostrat una cosa d’una importància crucial: que no es tracta simplement d’una repetició del primer. No es tracta que les elits diguin a la gent ignorant que torni a votar fins que doni la resposta que toca. No, això forma part d’un procés molt més ampli -que potser també inclouria una assemblea de ciutadans, tal com es va suggerir en un editorial recent de The Guardian -, que és una resposta democràtica positiva a la votació favorable al Brexit. Aquest procés hauria de girar tant sobre l’aclariment de les causes reals del vot a favor del Brexit, i la manera d’abordar-les, com sobre la relació del Regne Unit amb la UE.

El millor per a tot el país, i per a Europa, seria que el Partit Laborista entengués la veritable disjuntiva -un Brexit a cegues o una pausa democràtica- i es decantés decididament per la segona opció.

No subestimo de cap manera totes les dificultats que planteja aquesta via. No hi ha una manera bona de sortir de l’atzucac on s’ha ficat el Regne Unit. Però aquest és el camí menys dolent, i aporta possibilitats impensades per a la renovació democràtica i nacional. Esperem que els laboristes el segueixin, o si no el partit, el país i el nostre continent es penediran sempre més d’aquesta oportunitat perduda.

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF