Com lluitar contra l’extrema dreta internacional
Totes les escoles de periodisme del món haurien d’ensenyar als seus alumnes un videoclip del moment en què, el dissabte 11 de novembre del 2017, un jovial periodista de la televisió estatal polonesa li pregunta a un home cobert amb un barret blanc i vermell, els colors nacionals, què significa per a ell participar en aquesta marxa de Varsòvia en commemoració del dia de la independència de Polònia. “Significa -contesta l’home, de mitjana edat- expulsar del poder [curta pausa dramàtica]... els jueus”.
Com que qui governa ara Polònia és Llibertat i Justícia (PiS), un partit populista i nacionalista, la pregunta següent és òbvia: qui és exactament per a vostè el representant dels jueus a l’actual govern? ¿El líder del partit, Jaroslaw Kaczynski? ¿La primera ministra, Beata Szydlo? ¿O es refereix a algú altre en un altre lloc del món? ¿Donald Trump, per exemple? ¿Theresa May? ¿Mark Zuckerberg? ¿Els jueus de Mart?
Desaprofitant com si res aquesta rara oportunitat periodística d’entrevistar un antisemita disposat a parlar sense embuts davant la càmera, el periodista, atabalat, s’adreça a una dona que té a prop i li pregunta què vol dir per a ella ser una patriota i participar en aquesta marxa. Quan la dona manifesta el seu acord amb l’home que ha parlat abans i diu que estan orgullosos de ser aquí com a polonesos entre polonesos, el periodista es gira cap a la càmera i diu alegrement: “És l’orgull, l’orgull de poder ser polonès, l’orgull de ser polonès!”
¿I d’això en diuen un periodista? En realitat, és un reporter de pa sucat amb oli que treballa per a un canal públic de televisió, TVP Info, ara degradat i convertit en mitjà propagandístic del PiS; l’home segueix al peu de la lletra la línia del partit, segons la qual només és una gran desfilada plena d’entusiasme i orgull patriòtic. El clip és una brillant lliçó de 58 segons sobre el que un periodista no ha de fer mai.
He enfocat l’atenció en el periodista i no en l’antisemita perquè, davant de la difusió generalitzada d’idees i consignes d’extrema dreta a tot arreu, ja sigui a Charlottesville, Varsòvia, Dresden o Moscou, la pregunta crucial és: com hi hem de respondre?
En primer lloc, hem d’entendre què passa. En tots els casos, hi ha una combinació de trets exclusivament locals amb d’altres de genèrics i transnacionals. Aquesta marxa de la independència de l’11 de novembre, per exemple, ja fa uns anys que es fa a Varsòvia, organitzada per grups de dretes polonesos, i ha anat creixent fins a arribar als 60.000 participants del dia 11.
En aquesta gran manifestació, que aquest any tenia com a lema “Volem Déu”, ja fa temps que hi participa l’anomenat bloc negre, format per autèntics extremistes d’extrema dreta i feixistes. Aquest bloc, amb una pancarta gegant que deia “Per una Europa blanca de nacions germanes”, és el que la majoria de lectors deuen haver vist a la televisió. Al mig de la pancarta de l’Europa Blanca hi havia una creu celta, un símbol rarament vist a Polònia però utilitzat en altres llocs pels supremacistes blancs. Una segona pancarta deia “Deus vult”, un crit de guerra de la primera croada que també agrada molt a l’extrema dreta transnacional. En la marxa hi van participar líders de l’extrema dreta de països com Itàlia, la Gran Bretanya, Hongria i Eslovàquia.
El que veiem ara és una cosa nova. En el passat els nacionalistes eren... nacionals, però ara hi ha una xarxa internacional de nacionalistes xenòfobs d’extrema dreta. ¿I si en diem la Sisena Internacional? (Després de cinc internacionals d’esquerres, una de dretes.)
Aquests reaccionaris són molt moderns i fan servir hàbilment les xarxes socials per difondre els seus missatges insidiosos. Un nou informe de l’Institut per al Diàleg Estratègic demostra que, durant la campanya de les eleccions alemanyes del setembre, alguns dels hashtags més populars en favor del partit nacionalista i populista Alternativa per a Alemanya (AfD) -incloent-hi l’aparentment benigne #traudichdeutschland (confia en tu mateixa, Alemanya)- van ser promoguts i àmpliament difosos per activistes d’extrema dreta. Amb l’AfD com a segon partit de l’oposició al Bundestag, Alemanya constitueix un altre exemple de com s’està esborrant perillosament la línia que separa el nacionalisme conservador de l’extrema dreta. Però ¿oi que també podem dir el mateix dels Estats Units de Donald Trump? ¿I què no direm del llenguatge d’un tuit recent del compte oficial de l’organització Leave EU, que titlla els 15 diputats conservadors que s’oposen a fixar per llei la data del Brexit de “càncer del seu partit i traïdors al seu país”?
Al front popular que hem de formar per combatre aquesta difusió del llenguatge i les idees de l’extrema dreta, hi ha tres grups especialment importants: les plataformes en línia, els personatges públics i els nostres veïns. El que necessitem de les plataformes és, en primer lloc, més transparència. Twitter, Facebook i altres han de ser més ràpids a l’hora d’adonar-se del mal ús que fan de les seves plataformes els russos i altres actors nocius per influir en el referèndum del Brexit o en les eleccions d’alguns països; després haurien de compartir més clarament amb nosaltres els detalls fonamentals del que han descobert. Què hi podrem fer aleshores ja és una pregunta més difícil, però el primer imperatiu és veure què coi passa.
Els personatges públics han de parlar obertament sempre que es traspassin els límits del debat polític legítim. El govern polonès acaba d’incomplir aquest principi espectacularment: ministre rere ministre han parlat despectivament d’“incidents” de poca importància o “provocacions” dintre d’una marxa molt bonica. (Només les clares paraules del president, Andrzej Duda, han salvat l’honor de Polònia.) Cometent un altre error espectacular, el vicepresident nord-americà, Mike Pence, defensa tots els comentaris indefensables de Trump amb el seu inamovible somriure hipòcrita, com si complís l’obra del Senyor. I tots els brexiters honorables s’han de distanciar del llenguatge verinós del càncer i la traïció.
Però no és només cosa dels polítics. Que els dirigents de l’Església catòlica polonesa no hagin dit ni piu contra aquest repugnant abús polític de les paraules “Volem Déu” ha sigut una autèntica vergonya. Originàriament són la tornada d’un himne tradicional que es va convertir en himne no oficial de la lluita dels polonesos per independitzar-se de la dominació estrangera i, com tothom sap, Joan Pau II va citar aquestes paraules, “Volem Déu”, quan va visitar una Polònia encara sota el domini comunista.
I també hi ha els periodistes, la feina dels quals no consisteix, evidentment, a fer sermons sobre la correcció política, sinó a informar, qüestionar i denunciar. Els professors, els futbolistes i les estrelles de televisió i cine també tenen una veu que s’ha de fer escoltar.
I també hi som tots nosaltres. En aquesta època tots som veïns de persones susceptibles de defensar opinions extremistes; si no són veïns físics, sí que són veïns virtuals. No hauríem de deixar-ho només en mans de les plataformes digitals, els polítics i els capellans. Sempre que sentim algú expressant aquestes idees, al pub o a la cafeteria, al camp de futbol o a Facebook, hem de parlar i cridar com a resposta.
No cal que sigui una polèmica furiosa. També podem ridiculitzar. L’humor és un gran antídot contra el fanatisme. Amb aquest esperit, voldria proposar un nou premi per al mal periodisme. Hauria de portar el nom del presumpte periodista de TVP Info.
