La nova línia divisòria a Europa és Merkron versus Orbvini

Feia molt de temps que les eleccions europees no eren tan impredictibles

Un dels títols d’història més memorables de la llengua anglesa és 'The strange death of liberal England' [L’estranya mort de l’Anglaterra liberal]. ¿Estem assistint ara a l’estranya mort de l’Europa liberal? Com que el populisme antiliberal tenalla el cor mateix d’Europa i amenaça fins i tot la supervivència de la cancellera alemanya, Angela Merkel, el perill es veu a simple vista.

Hi ha una nova línia política que divideix Europa, almenys tan important com la línia antiga entre l’esquerra i la dreta. Escindeix partits existents i en crea de nous. Obre nous fronts entre països i partits. D’una banda, hi ha el bàndol de Merkron, i de l’altra, el d’Orbvini.

Malgrat totes les diferències importants entre Merkel i Emmanuel Macron sobre qüestions com l’eurozona, tots dos són partidaris de solucions liberals i europees, basades en la cooperació internacional, dins de la UE i a tot el món. D’aquí ve el terme Merkron. Malgrat totes les diferències entre el líder hongarès Viktor Orbán i el populista italià Matteo Salvini, tots dos advoquen per solucions no liberals i nacionals, que culpabilitzen, exclouen o bandegen els ètnicament o culturalment definits com a “altres”. D’aquí ve el terme Orbvini. El president socialista espanyol, Pedro Sánchez, i el president del Consell Europeu, Donald Tusk, pertanyen clarament al bàndol de Merkron, mentre que la CSU bavaresa, el Partit de la Llibertat d’Àustria, el partit Llei i Justícia del polonès Jaroslaw Kaczynski (PiS) i alguns (no tots) partidaris del Brexit s’agrupen sota l’estendard quadriculat d’Orbvini.

L’equip d’Orbvini porta la iniciativa. L’equip de Merkron sembla cansat i defensiu, com els equips de futbol alemany i espanyol de la Copa del Món

La batalla entre merkronistes i orbvinistes conformarà la política europea durant el pròxim any. Mentre els polítics escalfen motors de cara a les eleccions europees de la primavera de l'any vinent, la principal aliança de partits del Parlament Europeu, el Partit Popular Europeu (PPE), de centredreta, s’aferra vergonyosament al partit Fidesz d’Orbán, i fins i tot ha fet insinuacions velades al PiS de Polònia, per por que el bàndol d’Orbvini formi una nova aliança i hi hagi de competir. Agafant el nom del seu partit, la Lliga, Salvini amenaça de formar “una Lliga de les Lligues d’Europa”. Feia molt de temps que les eleccions europees no eren tan impredictibles.

En cap cas totes les fractures que hi ha dins de la UE es poden situar clarament a l’eix Merkron-Orbvini. Els desacords sobre la zona euro i el pròxim pressupost europeu, per exemple, giren més a l’entorn de línies nacionals que no pas polítiques. El Brexit són 27 països contra 1. Però si parlem de la manera com la política democràtica dels països incideix en la política europea, aquest és el joc que està a l’ordre del dia.

De moment, l’equip d’Orbvini porta la iniciativa. L’equip de Merkron sembla cansat i defensiu, com els equips de futbol alemany i espanyol de la Copa del Món, que insisteixen a jugar amb els seus sistemes però que no arriben a definir. El futur mateix de Merkel és molt incert, mentre que el canceller austríac, Sebastian Kurz, s’ha convertit en un pivot centrecampista que actualment juga amb Orbvini. El tema de la immigració, al voltant del qual s’apleguen els seguidors de l’equip d’Orbvini, és real i simbòlic a la vegada. Arran del que el cantautor dissident Wolf Biermann anomena gràficament el “meravellós error” de Merkel l’any 2015, en molt poc temps han arribat a Alemanya un gran nombre de refugiats. A la Gran Bretanya hi van arribar més de dos milions de ciutadans de l’Europa de l’Est després de l’ampliació de la UE el 2004, i una preocupació real sobre l’habitatge, l’ocupació, l’assistència sanitària i les escoles va contribuir al vot a favor del Brexit. Itàlia, Espanya i Grècia s’han esforçat de veritat, amb poca ajuda dels seus socis nord-europeus, per donar cabuda a grans fluxos de refugiats clàssics i també a persones que s’arrisquen a trobar la mort a les aigües del Mediterrani amb l’esperança d’una vida millor a Europa.

Però la immigració també és un assumpte simbòlic, que atrau inquietuds sobre cultura i identitat com llimadures de ferro al voltant d’un imant. Els índexs d’immigració incontrolada a la UE han disminuït dràsticament des de l’any 2015, però això no apaivaga els sentiments de la gent davant dels canvis que ja ha experimentat el seu país. En una enquesta feta per la Fundació Bertelsmann el 2017, una mitjana del 50% de tots els europeus preguntats van estar d’acord amb l’afirmació “Hi ha tants estrangers al nostre país que a vegades m’hi sento com un estrany”. A Itàlia la xifra era del 71%.

George Dangerfield, autor de 'The strange death of liberal England', va argumentar que els liberals van entrar en declivi a principis del segle XX perquè no van saber reaccionar a unes grans forces emergents, incloent-hi el moviment a favor del sufragi femení, el moviment obrer i el nacionalisme irlandès. Cent anys després, la crisi de l’Europa liberal és en gran part resultat de forces creades pel mateix liberalisme. La liberalització, l’europeïtzació i la globalització han provocat un canvi ràpid i visible a les societats europees. Massa gent ha trobat que ha sigut un canvi cap a pitjor. Explotant aquest descontentament, els populistes plantegen un relat simplista: retirar el pont llevadís nacional i “recuperar el control” comportarà la tornada d’un passat daurat imaginat, amb llocs de treball de qualitat, famílies felices i una comunitat nacional més tradicional. Mentrestant, la revolució digital, que avança cap a la intel·ligència artificial per mitjà de l’aprenentatge de les màquines, indica que hi haurà un canvi i una inseguretat més pertorbadors, sobretot en l'àmbit de la feina.

Probablement caldran polítiques radicals, com ara una renda bàsica universal o una garantia de feina bàsica

El contraatac liberal a Europa té ara una llista d’objectius formidable. Serà força difícil trobar respostes racionals i pràctiques als problemes reals de la desigualtat i la inseguretat. Tot just comencem a albirar aquestes respostes i som davant d’una meta que es mou ràpidament, a causa del ritme de la revolució digital. Probablement caldran polítiques radicals, com ara una renda bàsica universal o una garantia de feina bàsica. Encara que tinguéssim un nou John Maynard Keynes, cal temps per passar de la tasca intel·lectual d’un Keynes al programa capaç de guanyar eleccions d’un Partit Laborista liderat per Clement Attlee.

Més enllà d’això, l’Europa liberal ha de trobar maneres d’abordar les profundes necessitats emocionals relacionades amb la comunitat i la identitat que els populistes exploten. Com podem veure en tots els espectadors de la Copa del Món de futbol, la identitat nacional continua sent una font incomparable de passió i sentiment de pertinença. En un futur previsible, no hi podrà competir cap identitat transnacional o supranacional. Així doncs, malgrat fer tot el possible per enfortir una identitat europea compartida –i una de global, que en cert sentit el Mundial també representa–, no podem deixar la nació en mans dels nacionalistes. Per complementar l’europeisme i l’internacionalisme, necessitem un patriotisme cívic i positiu, del tipus que Macron promou a França.

Després cal unificar tot això en un programa capaç de guanyar les eleccions i després es necessita un partit que pugui guanyar les eleccions amb aquest programa. Però tampoc en tenim gaires, de partits així. Macron, amb el seu moviment La República en Marxa, és l’excepció que confirma la regla. A tot arreu, els liberals han anat desgastant-se davant de tendències no liberals seguides per partits majoritaris de centredreta i centreesquerra, incloent-hi els laboristes i els conservadors britànics. O bé els partits de centredreta només han conservat el poder apaivagant les posicions més il·liberals dels seus socis de coalició populistes, com a Àustria i els Països Baixos.

Tot això em porta a concloure que el contraatac de l’Europa liberal trigarà uns quants anys a arribar. Probablement les coses empitjoraran abans de millorar: hi haurà més victòries d’Orbvini i revessos per a Merkron. No, no crec que estiguem assistint a l’estranya mort de l’Europa liberal, però ens hem de preparar per a una recuperació llarga i difícil.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF