L’Occident transatlàntic defalleix

“Primer Amèrica” no és només un eslògan, és un estat d’ànim del país

TIMOTHY GARTON ASH
TIMOTHY GARTON ASH Historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford

Durant els últims dies que he passat aquí a Washington, he intentat determinar què quedarà del vell Occident transatlàntic, encara que Trump surti d’escena el gener del 2021 –o, tant de bo, abans–. La resposta és colpidora.

Sí, Trump és personalment el responsable d’una gran part dels estralls. Ho ha demostrat una vegada més en el discurs d’aquesta setmana a l’Assemblea General de l’ONU. És un activista del front sobiranista Xi-Putin-Orbán, aquesta impossible internacional de nacionalistes, i un enemic declarat de l’ordre liberal.

He preguntat aquí a persones ben informades qui creuen que era l’anònim del 'New York Times'. Algunes han assenyalat l’entorn del vicepresident Mike Pence, que és un “alt funcionari” a qui el president no pot fer fora, i que, sens dubte, hi té molt a guanyar torpedinant-lo. La insinuació més intrigant, però, és Jon Huntsman, actual ambaixador dels Estats Units a Moscou i que és un ambiciós exaspirant republicà a la candidatura presidencial que ho podria tornar a ser. (Tots en neguen l’autoria, per descomptat.) Això planteja la temptadora perspectiva d’un futur president republicà explícitament desmarcat del desastre de Trump.

De totes maneres, ara per ara tothom em diu que “Trump és l'amo del Partit Republicà”. Si les repercussions de la investigació de Robert Mueller no arriben a les proporcions del Watergate, si Trump mateix continua tirant endavant i l’economia continua creixent, podria guanyar un segon mandat. Les conseqüències de vuit anys sencers de president Trump per a la relació transatlàntica són gairebé inconcebibles.

Mentre els Estats Units i la Gran Bretanya estan obsessionats amb Rússia, el veritable rival estratègic a llarg termini i competidor ideològic mundial, la Xina, ha anat ampliant sense parar la seva influència

Tanmateix, fins i tot en el millor dels casos no sembla que els EUA puguin reaccionar com després del Watergate i el Vietnam. Suposem que un demòcrata centrista com Joe Biden accedeix a la presidència després de les pròximes eleccions, potser amb una vicepresidenta jove, representant de les minories i més d’esquerres, com Kamala Harris. Suposem que el president Biden realment intenta tornar on érem abans. Fins i tot en aquest cas, el millor que podem esperar és 'menys que Obama' i no 'més que Obama'. I recordeu que va ser Barack Obama, no Trump, qui va prioritzar per primera vegada el 'nation-building at home', és a dir, construir el país des de dins.

Al cap d’aquests quatre anys, el món que envolta Amèrica haurà canviat, però també ho haurà fet Amèrica. Igual que després d’un vessament cerebral, les velles i atrotinades connexions neuronals seran substituïdes per unes de noves. Mentre els Estats Units i la Gran Bretanya estan obsessionats per l’amenaça de Rússia, el veritable rival estratègic a llarg termini i competidor ideològic mundial, la Xina, ha anat ampliant sense parar la seva influència en tots els continents. Si el Brexit tira endavant –i crec que encara es pot evitar i s’ha d’evitar mitjançant un segon referèndum–, tal com va afirmar recentment l’analista nord-americà de política exterior Walter Russell Mead, hi haurà un divorci agre entre el Regne Unit i la UE que debilitarà encara més el compromís dels EUA amb Europa.

Però independentment del que passi a l’estranger, aquest procés ja s'està produint als Estats Units. L’atlantisme nord-americà ha disminuït, disminueix i continuarà disminuint. El director d’un 'think tank' programàticament atlantista em va dir: “És com entrar en una església i trobar la meitat dels bancs buits”. I parla de les elits de la política exterior que van fornir, per dir-ho així, el cor atlàntic. La congregació nord-americana en general sempre ha sigut poc devota d’aquesta església.

Mirant per la finestra de l’hotel, veig un monument al general John J. Pershing i l’ofensiva del Mosa-Argonne, que, fa exactament 100 anys, el setembre del 1918, va contribuir a trencar la resistència de l’exèrcit imperial alemany, cosa que va portar directament a l’armistici de l’11 de novembre. Aquella participació nord-americana en la Primera Guerra Mundial va ser el primer moment significatiu de l’Occident transatlàntic i geopolític. Però després els Estats Units es van retirar a la seva immensitat continental durant més de dues dècades, mentre que les democràcies europees van sucumbir al feixisme i al comunisme. Només l’atac japonès del 1941 a la flota nord-americana de Pearl Harbor va permetre finalment que Franklin D. Roosevelt fes entrar el seu país a la Segona Guerra Mundial.

Un ex secretari d’Estat nord-americà m’explica el poc interès que expressa la gent arreu del país per la política exterior

Però el 1945 el primer impuls nacional dels Estats Units va ser, un cop més, tornar a replegar-se en la seva immensitat continental. Thomas Wright, de la Brookings Institution, ens recorda que l’ambaixador nord-americà a la Unió Soviètica, Averell Harriman, va remarcar: "[Els nord-americans] volíem resoldre totes les nostres diferències amb Rússia i després anar al cine i beure coca-cola”. Va caldre tota l’eloqüència de Winston Churchill i tota la brutalitat de Ióssif Stalin per fer tornar els EUA.

Les dècades de la Guerra Freda, fins al final de la Unió Soviètica el 1991, van ser històricament una època excepcional en què la sensació aclaparadora de tenir un enemic geopolític comú, amb la punta de llança al cor d’Europa, va unir l’Europa Occidental i els Estats Units com a actor geopolític. Com he argumentat en un altre lloc, aquesta unitat d’acció transatlàntica ha sigut qüestionada des del final de la Guerra Freda. Ara més que mai, la congregació nord-americana en general s’està allunyant dels compromisos internacionals i les aliances intricades per abordar els seus problemes nacionals més urgents. Un ex secretari d’Estat nord-americà m’explica el poc interès que expressa la gent arreu del país respecte a la política exterior. Qualsevol que freqüenti els aeroports, les autopistes o els trens nord-americans pot entendre fàcilment per què ara els nord-americans volen centrar-se en la millora dels aeroports i les escoles d’Amèrica més que no pas en les pistes d’aterratge i les escoles de l’Afganistan o de l’Iraq. “Primer Amèrica” no és només un eslògan de Trump. És un estat d’ànim del país al qual s’hauria d’adaptar fins i tot el president més internacionalista.

Trump és horrorós, però en aquest sentit és tant un símptoma com una causa. El problema de la divergència transatlàntica existia abans de Trump, té causes subjacents més profundes que Trump i el continuarem tenint després de Trump.

Sens dubte, els cent d’anys de col·laboració transatlàntica intermitent des de l’ofensiva del Mosa-Argonne del setembre del 1918 han deixat un llegat enorme: l’intercanvi econòmic internacional més ampli i sòlid del món; l’aliança de seguretat de l’OTAN, amb un renovat compromís de defensa mútua gràcies a Vladímir Putin; una incomparable complicitat cultural i intel·lectual. L’Occident transatlàntic encara és un cos potent i musculós, però amb un cervell erràtic, un cor debilitat i una ànima dividida.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF