31/05/2018

Macron no se'n sortirà sense Alemanya

5 min

Historiador, catedràtic d'Estudis Europeus a la Universitat d'OxfordFrança ha tornat: vigorosa, lúcida, ambiciosa. Sí senyor! Però qui més hi ha que pugui ajudar Emmanuel Macron a tornar a donar embranzida a Europa? Itàlia està passant per una crisi nerviosa; Espanya està aclaparada amb els seus problemes interns; Polònia protagonitza una rebequeria de grans proporcions; el Regne Unit vacil·la prop de la sortida i Alemanya està eixancarrada al sofà. Una família disfuncional en tota regla.

Aturem-nos per un moment en les bones notícies, abans de passar a les dolentes. Macron propugna una visió coherent per fer revifar Europa, mentre introdueix enèrgicament reformes llargament esperades al seu país. En el primer dels cinc anys del seu mandat, s’ha servit de la majoria parlamentària i de les atribucions extraordinàries de la presidència creada per Charles de Gaulle per tirar endavant tota una bateria de reformes a escala nacional. El seu govern s’està plantejant aplicar el que 'Le Figaro' anomena “un programa ampli” de retallades de la despesa pública per valor d’uns 100.000 milions d’euros en cinc anys. Aquí, a París, les vagues dels treballadors dels ferrocarrils fan que resulti una mica més complicat desplaçar-se, però fins ara les inevitables protestes han estat modestes pel que és habitual a França. Si l’economia de la zona euro continua creixent ―un supòsit encara més optimista d’ençà de la crisi a Itàlia―, França podria no només créixer més sinó també crear més ocupació, cosa que seria crucial.

En aquest temps, Macron ha delineat una visió convincent per al futur de la Unió Europea mitjançant una bateria curosament composta de grans discursos pronunciats a Atenes, al Parlament Europeu, a la Sorbona i, quan va rebre el Premi Carlemany, a Aquisgrà, on el vaig sentir en persona. La seva combinació de lucidesa coneixedora de la història, ambició estratègica i passió personal em resulta tremendament impressionant. En vista de la ―de tota evidència― fluixa competència que li fan els dirigents polítics europeus i de tot Occident, aquest home físicament menut és el nostre únic gegant.

El seu punt de partida és colpidorament realista. En contra dels estereotips habituals de Brussel·les, insisteix que a Europa no hem gaudit de 70 anys de pau i llibertat (pensem en l’antiga Iugoslàvia o Ucraïna) i que actualment tot el que hem assolit està amenaçat. No ens podem permetre “el luxe d’oblidar” el que han passat les generacions precedents d’europeus. Si no anem amb compte, ens tornarem a encaminar cap a la tragèdia com a somnàmbuls.

Per tant, el que necessitem és una “sobirania europea”. Aquest plantejament, que és la seva idea central, reivindica amb intel·ligència el terme 'sobirà', del qual s’havien apropiat els sobiranistes euroescèptics com la líder del Front Nacional francès Marine Le Pen i els partidaris del Brexit anglesos. Amb aquesta expressió, Macron fa referència al poder de defensar els nostres interessos i valors compartits de les amenaces internes del populisme nacionalista i de les externes que representen Rússia, la Xina, el canvi climàtic, les migracions massives i la revolució digital, sense oblidar Donald Trump. En un món de gegants, Europa també n’ha de ser un o la trepitjaran part per part. No ens hem d’acovardir davant dels colossos que ens venen a l’encontre. Coratge, europeus, coratge.

No cal pas estar d’acord amb totes i cadascuna de les propostes concretes de Macron per a la zona euro per aplaudir la seva visió en sentit ampli. El que passa és que no la pot fer realitat tot sol i, a hores d’ara, no té ningú que l’acompanyi. El problema més urgent és Itàlia; el més important és Alemanya.

Amb la crisi italiana, tornen a aflorar tots els problemes inherents a una zona euro a mig fer. En teoria, això hauria de reforçar els arguments a favor de reformar la zona euro de Macron. A la pràctica, enfortirà la determinació d’uns alemanys que, des de la superioritat moral, es neguen a acceptar que “els nostres diners” serveixin per rescatar altres països irresponsables. I Angela Merkel, per la seva banda, no fa res perquè els seus compatriotes s’aixequin del seu sofà d'autocomplaença.

En parlar amb alts funcionaris de París, queda clar que Alemanya és la seva principal preocupació. Tota la prèvia de la cerimònia de lliurament del Premi Carlemany a Aquisgrà va girar entorn d’una “resposta alemanya” a Macron esperada amb delit. Però a la cita no hi ha haver cap mena de resposta. El discurs de Merkel en honor de l’“apreciat Emmanuel” va tenir tan poc de resposta estratègica que per poc no va resultar insultant. Una de les moltes virtuts de Macron, que també va quedar palesa en el seu discurs al Congrés dels Estats Units, és que no té por de parlar obertament de les diferències. Té el valor de les seves conviccions. Per això, a Aquisgrà, després d’explicar que França (“apreciada Angela, em sembla que ja ho saps”) està fent front al seu propi “fetitxe” amb la despesa pública, va fer una crida a la superació del “fetitxisme perpetu amb els superàvits pressupostaris i comercials”. El públic, majoritàriament alemany, va aplaudir obedientment. Jo vaig mirar de seguida a Merkel i diria que, si fa no fa, va picar de mans mecànicament dues vegades, potser dues i mitja.

Lluny de convergir cap a un nou consens franco-alemany a la cimera europea de finals de juny, entre París i Berlín han sorgit noves divergències. Mentre el president francès vol donar una resposta europea ferma i unida al proteccionisme de Trump, Berlín mira d’arribar a un pacte que un assessor de Macron em va descriure com una temptativa “mercantilista” de protegir les seves exportacions nacionals. Mentre França dona suport a la línia dura que ha adoptat la Comissió Europea contra la impactant degradació de l’estat de dret a Polònia, Alemanya, de nou, intenta pactar-hi.

Encara pot ser que algunes d’aquestes diferències desapareguin en la revisió intergovernamental i que del Consell Europeu de finals de juny en surti alguna cosa que s’assembli a mitges a una estratègia comuna franco-alemanya. En cas contrari, Macron està valorant seriosament la idea d’apel·lar directament als votants de tota la Unió Europea passant per damunt dels seus homòlegs en les eleccions europees de l’any vinent. A banda de les dificultats pràctiques de lluitar pels vots al país dels altres, el problema d’aquesta idea agosarada és que, malgrat totes les seves grans virtuts, Macron és en molts sentits exactament la mena de figura tecnocràtica, representant de l’elit i d’una política feta des de dalt a la qual moltíssims europeus han desenvolupat una al·lèrgia notòria.

En qualsevol cas, Macron és el millor dirigent europeu que tenim. Temo les conseqüències que el seu fracàs podria tenir no només per a França, sinó també per al futur del conjunt del projecte europeu. Alemanya, si us plau, pren-ne nota.

stats