L’era de la protesta

Si un dia d’aquests entreu a la web del diari britànic The Guardian, hi trobareu una secció titulada simplement “Protesta”. O sigui que ara, amb el cafè del matí, pots informar-te sobre les notícies, el temps, els esports... i les protestes. En aquesta secció hi he trobat articles titulats “Cinc idees fresques per al 2016 per a artistes de carrer agitadors”, “Una dona musulmana expulsada d’un míting de Donald Trump per protagonitzar una protesta silenciosa” i, un títol d’allò més escaient, “Vivim en una època de protesta”.

No en tenim cap dubte. Aquesta setmana, sense anar més lluny, la cancellera Angela Merkel ha hagut de fer front a protestes multitudinàries arran d’unes declaracions del seu ministre de Justícia, que va afirmar que els principals responsables de les agressions sexuals massives contra dones de la nit de Cap d’Any a Colònia eren immigrants àrabs -als quals s’ha permès l’entrada gràcies a la política liberal de Merkel amb els refugiats- que havien coordinat els seus assalts a través de les xarxes socials. El president Barack Obama va arribar a plorar -aquest va ser el seu únic acte de protesta- mirant de canalitzar la seva indignació, i la de molta gent més, en el sentit de posar remei a la legislació delirant dels Estats Units en matèria d’accés a les armes.

Al meu parer, aquesta era de la protesta ve motivada, en part, pel fet que les tres forces més poderoses del planeta (la globalització, la llei de Moore i la Mare Natura) estan en procés d’acceleració i configuren un motor trastornador que estressa els països forts i les classes mitjanes i dóna més relleu als febles. Alhora, això atorga un poder descomunal als individus i transforma la naturalesa de la feina, el lideratge i el govern.

Quan es concentra tanta agitació en un món en què tothom que té un mòbil és periodista, reporter gràfic o autor de documentals, és estrany que no hi hagi una secció de protesta en tots i cadascun dels diaris.

Doncs bé, vaig demanar a Dov Seidman, l’autor del llibre How i conseller delegat de LRN -una empresa que assessora negocis de tot el món sobre qüestions de lideratge i desenvolupament d’una cultura ètica-, quina opinió li mereix aquesta era de la protesta.

“Fa la impressió que tothom està en un estat d’excitació moral”, va dir Seidman. “El filòsof David Hume afirmava que «la imaginació moral disminueix amb la distància». Aquesta observació també es podria aplicar en sentit contrari: com menys distància, més imaginació moral. Com que avui dia no disposem de distància (és com si fóssim en un teatre ple de gom a gom i ens ho prenguéssim tot personalment), sentim les aspiracions, les esperances, les frustracions i les misèries dels altres d’una manera directa i visceral”.

En efecte, estem íntimament exposats a gravacions d’escenes de brutalitat policial indignants, víctimes del terrorisme saltant per les finestres d’una sala de festes de París i correus electrònics sexistes o discriminatoris divulgats per pirates informàtics. Qui no estaria exaltat?

“Pensa-hi”, em va dir Seidman: “Un dentista de Minnesota abat un lleó molt estimat a Zimbàbue que es diu Cecil i, uns dies més tard, ho sap el món sencer i es desencadena un tsunami d’indignació moral a Twitter i Facebook. Com a conseqüència, algunes persones intenten fer-li tancar el seu consultori dental penjant-ne ressenyes negatives a Yelp i fan pintades a la seva segona residència de Florida que diuen «Assassí de lleons». Tot seguit, una petició de Change.org que demana a Delta Airlines que canviï la seva política en relació al transport de trofeus de caça reuneix gairebé 400.000 firmes en un dia. Delta en fa cas i la segueixen altres companyies aèries. Més tard, caçadors que fan guanyar diners al sector del turisme de Zimbàbue protesten contra les protestes adduint que se’ls està discriminant”.

El fet que cada vegada estiguem més excitats moralment “és bo en termes generals”, sosté Seidman. El racisme institucionalitzat a les comissaries de policia o a les germandats universitàries són una realitat i s’han tolerat durant massa temps. El fet que es denunciïn és senyal que la societat gaudeix de bona salut i “es torna a implicar”.

Ara bé, quan l’excitació moral es manifesta en forma d’indignació moral, va afegir, “tant pot ser que inspiri com que reprimeixi el manteniment d’un diàleg seriós o la veritat”. No hi ha dubte que existeix un vincle entre l’explosió de la correcció política als campus universitaris (que ha portat estudiants de Yale a exigir la dimissió d’un membre de l’administració perquè la seva dona ha defensat normes en favor de la llibertat d’expressió que podrien incomodar alguns estudiants) i les ovacions que rep Donald Trump per la seva incorrecció política descarada.

“Si la indignació moral, per justificada que estigui, es tradueix en l’exigència de destitucions o dimissions -argumenta Seidman-, pot desembocar en un cercle viciós en què la indignació moral topi amb una indignació equivalent, que s’oposa a un cercle virtuós caracteritzat pel diàleg i la tasca àrdua de forjar una entesa veritable i acords perdurables”.

Així mateix, “quan la indignació moral se salta la discussió moral, és probable que desemboqui en l’aquiescència en lloc de fer-ho en solucions inspirades”, va comentar. A més, pot alimentar l’actual epidèmia de disculpes no sentides, “atès que les disculpes obtingudes sota pressió són com dir a una criatura: «Digues que et sap greu i ja està», per tal de girar full sense haver esmenat el mal”.

Amb tota aquesta excitació moral és com si “visquéssim en una tempesta sense fi”, assenyala, però, malauradament, resoldre disputes morals “demana perspectiva, un context més complet i la capacitat d’establir distincions rellevants”.

Per aconseguir-ho, calen líders dotats amb el valor i l’empatia “d’inspirar la gent a aturar-se i reflexionar, de manera que en comptes de reaccionar bramant en 140 caràcters puguin canalitzar tota la indignació moral cap a entaular converses profundes i honestes”. “Si en som capaços, que no és poc -conclou Siedman-, podem recuperar la nostra grandesa, perquè tornarem al camí cap a una unió més perfecta”.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF