18/04/2013

Després de Boston, més maratons

4 min
Després de Boston, més maratons

Dilluns, hores després de les explosions, mentre veia les escenes de la vorera de Boston on havien esclatat les bombes -roba estripada, taques de sang, trossos de vidre-, em vaig trobar recordant una vorera similar a Tel Aviv el setembre del 2003.

Un terrorista suïcida de Hamàs s'havia fet explotar en una parada d'autobús davant de la base militar de Tzrifin. Jo, per casualitat, era a prop i m'hi vaig acostar per presenciar-ne els efectes immediats. Com vaig escriure llavors, al carrer encara hi havia parts de l'atacant: per exemple, una cama, peluda. La sabata n'havia estat arrencada, però el mitjó marró seguia delicadament arrapat al peu. Els agents de primers auxilis israelians portaven els morts en lliteres i ho feien serens, amb una estranya barreja d'horror i de rutina.

Però el que més recordo és una cosa que em va dir el portaveu de la policia: "Tindrem tota aquesta àrea neta en dues hores. Al matí, la parada d'autobús estarà reparada. Serà com si això no hagués passat mai".

Mentre escric això encara no sabem qui va fer explotar les bombes de Boston ni per què. Però sí que sabem, després de l'atemptat a les Torres Bessones, després de tot el terrorisme que el món ha vist en l'última dècada, quina és la reacció correcta: netejar la vorera, fer-ne desaparèixer la sang i, sigui qui sigui el responsable dels fets, fer-li saber que, encara que va mutilar i matar alguns dels nostres germans i germanes de manera repugnant, no ha deixat cap empremta en la nostra societat ni en la nostra manera de vida. Els terroristes no són prou forts per fer-ho -només ens ho podem fer nosaltres mateixos- i mai no els hem de complaure.

Així doncs, arreglem la vorera immediatament, reparem les finestres, omplim els sots i no deixem cap rastre de l'atac -ni santuaris, ni flors, ni estàtues, ni plaques-, i tornem la vida a la normalitat tan aviat com puguem. Desafiem els terroristes, no permetem que deixin ni la cicatriu més petita als nostres carrers, i honorem els morts santificant els nostres valors, mitjançant l'afirmació de la vida i de totes les coses que ens fan més forts i ens cohesionen com a país.

Donem a un parc o a una escola el nom d'aquest nen de vuit anys, el Martin Richard, que era al costat de la línia de meta i que va córrer a abraçar el seu pare, el Bill, que tot just havia acabat la cursa, i va tornar confiat a la vorera per estar amb la seva mare i la seva germana quan la bomba els va destrossar a tots. Fem donacions a les organitzacions benèfiques preferides de les altres víctimes. Fem pinya per ajudar els ferits en el seu procés de recuperació. Però a l'encantadora Boylston Street, a Boston, un lloc sempre tan ple de vida, que no hi hagi cap record en absolut del que el president Barack Obama va qualificar d'"acte atroç i covard" del terror.

I mentre fem això, programem una altra Marató de Boston tan aviat com sigui possible. Quedar-se a les coves és cosa de terroristes. Els nord-americans correm pels carrers a l'aire lliure, homes i dones, joves i vells, els nous immigrants i els estrangers, en pantalons curts i no amb roba blindada, desenfrenadament i mai amb por, amb els ulls sempre posats en el premi i no en tots aquells paquets sospitosos de la vorera. En el món actual, de vegades paguem per aquesta ingenuïtat, nord-americana per excel·lència, però els beneficis -viure en una societat oberta- sempre superen els costos.

Els terroristes ho saben, per descomptat, i se n'aprofiten. Pel que sembla, els explosius van ser empaquetats en olles a pressió de sis litres, ficades en bosses de lona negra i deixades a terra. És la firma del terrorisme modern: convertir objectes quotidians en bombes -el calçat, la motxilla, el cotxe, l'avió, el telèfon mòbil, l'ordinador portàtil, la porta del garatge, els fertilitzants, la impressora, l'olla a pressió-, perquè tot i tothom es converteixi en una font de sospita.

Això pot ser una amenaça molt més gran per a la societat oberta del que mai ho va arribar a ser l'exèrcit soviètic. Ho serà si deixem que sigui així, perquè aquest tipus de terrorisme ataca l'element essencial que fa que una societat oberta es mantingui oberta: la confiança. En la nostra societat, la confiança es construeix en cada aspecte, en cada edifici, en cada interacció i en cada marató. Els terroristes poden robar-la per un moment, fins i tot per un temps, però no podem deixar que n'erosionin els fonaments, i crec que no ho farem. Quan mireu el vídeo de després de les explosions, fixeu-vos en quantes persones corren cap al lloc de l'atemptat en qüestió de segons per ajudar, tot i que fàcilment podria haver-hi hagut més bombes preparades per explotar.

Afortunadament, ja no ens espantem així com així. Es podia notar al país dimarts al matí. Hem passat per l'atac a les Torres Bessones. Llavors probablement vam exagerar la reacció, però mai ho hem tornat a fer. Vam seguir la pista a Ossama bin Laden a través de la policia i dels serveis d'intel·ligència, i farem el mateix en aquest cas.

Però mentrestant, malgrat que visquem aquesta era del terrorisme, cal que continuem fent cas del consell d'un anunci que es veu penjant d'una finestra de Boylston Street en una imatge presa després de l'atemptat. A la imatge [a l'esquerra], s'hi veu un corredor que examina bosses abandonades després de l'explosió. Darrere d'ell, a la finestra, el cartell d'anuncis diu: "A casa has de poder estar-hi tranquil".

Només nosaltres ens ho podem prendre, això, i no un terrorista amb un atac menyspreable de bogeria. Així que abraceu els vostres fills aquesta nit, però, a més, animeu-los a entrenar-se per a la pròxima marató. Ara que ho penso, potser aquesta l'hauríem de fer més llarga -de Boston al lloc que ocupava el World Trade Center, i d'allà al Pentàgon-, per recordar-nos a nosaltres mateixos i a qualsevol altra persona que ho hagi oblidat: això és casa nostra. Tenim la intenció de relaxar-nos-hi. I no tenim por.

stats