04/09/2011

Ara tots junts

4 min

The New York TimesD'ençà de la fi de la Guerra Freda, el sistema mundial s'ha sostingut sobre quatre formes de pacte de govern entre els dirigents i la població. Avui, totes quatre alhora fan figa i s'hauran de reconstruir. Ho diré clar: la Unió Europea s'esquerda. El món àrab s'esquerda. El model de creixement de la Xina està forçat al límit i el model capitalista nord-americà basat en el crèdit ha patit un atac de cor que cal prendre's seriosament i necessita un replantejament. Remodelar qualsevol d'aquests modes de funcionament seria una feina immensa. Remodelar-los tots quatre alhora, ara que el món està més interconnectat que mai, pot ser una tasca aclaparadora. Tornem a presenciar el moment de la creació: però de què?

Comencem amb el Pròxim Orient, el proveïdor de petroli de tot el món. Els libis, en expulsar el seu dictador, segueixen la petja dels tunisians, els egipcis i els iemenites; els sirians i els iranians aspiren a fer el mateix. Amb el temps, gairebé a tots els autòcrates del Pròxim Orient els hauran deposat o els hauran forçat a cedir part del poder. El vell model no s'aguanta. Aquell model es basava en reis i dictadors militars que s'apoderaven dels ingressos del petroli i s'instal·laven en el poder (amb la protecció de serveis de seguretat i exèrcits ben pagats), en connivència amb sectors claus de la població. El tap ha saltat per la pressió del jovent àrab, que en l'actualitat pot veure com viuen tots els altres i es nega a seguir en la situació actual d'endarreriment, manca de formació, manca de feina, humiliació i impotència. El vell sistema del Pròxim Orient -basat en la mà de ferro i en petrodòlars a manats capaços de fer que se sostinguessin unes societats multiètniques i plurireligioses- se n'ha anat en orris; però caldrà temps perquè aquestes societats puguin escriure el seu propi contracte social, que determini com viure plegats sense la mà de ferro subjectant-los des de dalt. Cal desitjar el millor, però estar preparat per a qualsevol cosa.

Més cap al nord, era un bonic projecte allò de la UE i de la zona euro: fem una unió monetària i una moneda comuna, però deixem que cadascú faci les polítiques fiscals que vulgui, sempre que juri treballar i estalviar com els alemanys. Llàstima, massa bonic per ser veritat. Els grans programes de protecció social en alguns dels països europeus, sense els ingressos suficients per finançar-los amb els recursos productius del país, han acabat conduint a l'acumulació de deute sobirà (contret principalment amb els bancs europeus) i, com a conseqüència, a una revolta dels prestadors. Els productors-estalviadors de l'Europa del nord dissenyen ara un nou tracte amb els més gastadors, els PIIGS: Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya. No és gaire probable que els alemanys es limitin a marxar de la UE, atès que una bona part de les seves exportacions van cap a aquests països que gasten de més i que són poc competitius. En comptes d'això, els països del nord d'Europa intenten imposar als PIIGS una disciplina basada en regles estrictes. Però, ¿fins a quin límit arribarà l'austeritat d'aquests països, sobretot si augmenten les tensions socials a causa de recessions més profundes? Els conflictes de Londres poden repetir-se arreu: els londinencs no serien els únics a sortir al carrer. D'una manera o d'una altra, la UE es farà finalment més rígida o es reduirà, però la transició podria consistir en una caòtica commoció d'abast mundial; i ara com ara, ja rep el càstig del mercat.

Si anem a l'est, la Xina s'ha sostingut en un model construït sobre una divisa deliberadament devaluada i un creixement basat en l'exportació, amb poc consum intern i molt d'estalvi. Tot plegat ha permès al Partit Comunista sostenir un pacte singular amb el poble: nosaltres us proporcionem treball i un nivell de vida cada vegada més alt i vosaltres ens doneu el poder. Aquest pacte, ara, està en perill. L'atur persistent a Europa i els EUA, mercats de la Xina, provoca que el model de Pequín de divisa devaluada, baix consum i gran exportació sigui menys sostenible a escala mundial. La Xina s'ha d'afanyar a acabar d'enriquir-se, abans d'envellir. Ha de passar de la situació en què el pare i la mare estalvien per al fill únic a la situació en què el fill pagui la pensió dels pares. Per poder-ho fer, la Xina ha de canviar d'un model econòmic basat en la fabricació de còpia i muntatge a una economia basada en el coneixement, els serveis i la innovació. Per a això cal més llibertat i que s'imposi l'imperi de la llei, i podem veure que això mateix és el que, cada vegada més, demanen a la Xina. Allà hi ha de passar alguna cosa.

Pel que fa als Estats Units, durant les últimes dècades, hem prosperat amb una economia impulsada pel crèdit i el consum, per la qual cosa manteníem la classe mitjana amb la utilització d'esteroides (facilitat de crèdit, hipoteques subprime i ocupació en la construcció) i fent poca feina d'enfortiment muscular (ensenyament, formació, capacitació professional i innovació). Això ens ha fet caure en un pou; i l'única manera de sortir-ne és amb una política híbrida que combini retallades en la despesa, pujada d'impostos, reforma fiscal i inversió en infraestructures, educació, recerca i producció. Aquesta política, però, no surt al programa de cap partit. O bé els dos partits troben la manera de convergir, al voltant d'aquesta política híbrida, o bé sorgirà un tercer partit, o bé ens quedem com estem i el patiment encara serà pitjor.

En uns moments en què el món pateix tants canvis dràstics alhora, és més necessari que mai que els Estats Units, el pilar més important de tots, siguin sòlids com una roca. Si no som capaços d'actuar tots junts -cosa que exigirà una acció col·lectiva pròpia de temps de guerra- no només prolongarem la crisi als Estats Units, sinó que alimentarem una crisi mundial.

stats