26/12/2018

“Em vaig mirar i vaig pensar que el noi amb cadira de rodes no era jo”

4 min
Fraser pintant amb aquarel·les un dels seus dibuixos, amb els quals després organitza exposicions.

Henry Fraser tenia 17 anys quan, durant unes vacances amb amics a Portugal, va tirar-se al mar amb tan mala sort que es va trencar la columna vertebral. En aquell moment la seva vida va canviar per sempre però ell no s’imaginava com. El procés de recuperació, lent i dolorós, i d’acceptació d’aquest canvi ha sigut llarg. Ara viu paralitzat de les espatlles als peus, però amb unes ganes de viure com no havia tingut abans. Ha descobert l’art, fa exposicions aplaudides i s’ha convertit en un orador influent. La seva és una història de superació de manual. L’ha plasmada en el llibre Las pequeñas grandes cosas (Kitsune Books), que porta per subtítol Todos los días pueden ser un gran día, una frase que resumeix l’esperit vital de Fraser.

Què recordes del dia de l’accident?

Recordo que els meus amics van decidir ficar-se a l’aigua i els vaig seguir. Em vaig tirar de cap i el següent que recordo és estar flotant cap per avall. El pànic es va apoderar de mi quan vaig descobrir que no podia moure res del coll cap avall. Vaig pensar que em moria. Em van treure de l’aigua i em van salvar la vida

Com vas reaccionar un cop vas saber el que t’havia passat?

Vaig sentir pànic des del principi però no va ser fins que vaig veure el meu reflex en un vidre que em vaig adonar de la gravetat de la situació. No podia reconèixer aquella persona postrada en una cadira de rodes, no podia ser jo. Em vaig ensorrar. Vaig tocar fons i llavors només tenia una opció, i era anar cap amunt.

Com ho vas fer?

Era l’única opció que tenia. La decisió depenia de mi. Vaig pensar en les coses bones que em quedaven i aquest pensament em va reconfortar. No podia deixar arrossegar-me per l’autocompassió.

Dius al llibre que fins a aquell moment havies donat per fetes moltes coses.

Només t’adones de com és d’increïble una cosa quan la perds. Ara intento apreciar totes aquestes coses que abans donava per descomptades. Vaig estar tancat en una habitació d’hospital sense finestres durant dies. I quan vaig sortir a l’exterior per primer cop i vaig notar el sol a la pell vaig sentir una cosa indescriptible.

¿L’amor dels que ens envolten és una d’aquestes coses que donem per fetes?

Sí. L’amor i l’afecte de les persones són essencials. Tenir algú que et doni suport passi el que passi és imprescindible per afrontar els problemes. No puc descriure l’alegria que vaig sentir quan vaig veure els meus pares per primer cop després de l’accident. Les seves paraules em van emocionar i em van donar la força necessària per afrontar la situació. No sé on seria ara si no hagués sigut per la meva família, els meus amics i totes les persones, siguin conegudes o no, que em van ajudar a recuperar-me. Definitivament, hauríem d’apreciar l’amor i l’afecte per sobre de tot.

L’esport també va ser un gran aliat en la teva recuperació. Per què?

Sempre m’havia agradat l’esport i en practicava molt. El sentit de la competitivitat que havia adquirit durant anys em va ajudar a no rendir-me i a esforçar-me per millorar. Volia demostrar-me a mi mateix que podia fer més. Quan els hi deia als metges que volia empènyer la cadira no era una qüestió de negar la gravetat del que em passava sinó una manera de descobrir fins on era capaç d’arribar.

La clau era posar-te nous reptes?

I tant. Fixar objectius va canviar la meva manera de pensar. Els reptes aporten esperança i un propòsit en el qual et pots centrar. L’alegria d’aconseguir un objectiu, per petit que sigui, és meravellosa. Et dona confiança i força per millorar i seguir aprenent. Et fa sentir bé amb tu mateix i evita que puguis caure en l’autocompassió. Fixar-me objectius va resultar clau per a la meva recuperació.

¿Reptes com quan et van dir que havies d’estar 18 mesos a l’hospital i vas sortir al cap de només 6?

Sí. Jo crec que és més important centrar-te en el que pots fer que no pas en el que no pots fer. Els metges em deien que necessitava una cadira elèctrica per recolzar el cap i els braços però jo sabia que si m’esforçava prou podia utilitzar una cadira en què em pogués impulsar jo mateix. Jo penso que la derrota sempre és opcional.

I quan vas començar a pintar?

Va ser com un redescobriment. De petit, m’agradava tant l’art com el rugbi, però vaig escollir el rugbi i em vaig oblidar de l’art. El vaig redescobrir fa tres anys. Recordo que estava malalt, mort d’avorriment al llit. Vaig agafar l’iPad i vaig trobar una aplicació de dibuix. Va ser genial descobrir que podia utilitzar el meu pal labial per dibuixar. Després vaig començar a pintar sobre paper amb aquarel·les i llapis.

I quan va arribar el reconeixement al teu art?

Quan vaig penjar el meu primer dibuix a les xarxes socials la gent va reaccionar tan bé que això em va motivar. La bondat de les persones desconegudes és una cosa emotiva i encoratjadora. Que la gent apreciés els meus dibuixos m’omplia de confiança i em motivava. Després van arribar els encàrrecs i les exposicions. Va ser aclaparador.

stats