22/10/2018

“Els animals tenen sentiments, però fem veure que no”

4 min
Massimo Vacchetta amb un dels eriçons que cuida al centre de recuperació La Ninna.

Massimo Vacchetta era un veterinari especialitzat en bovins que treballava amb granges i indústries de la zona de Cuneo, al nord d’Itàlia, on viu. L’any 2013, enmig d’una forta crisi personal, un eriçó li va canviar la vida, que va fer un gir radical, i així va trobar el que sempre havia volgut fer. Tot i que sembla l’argument d’un conte infantil és una experiència real i, d’aquesta vivència que li va transformar la vida, Vacchetta n’ha fet un llibre, 25 gramos de felicidad (Kitsune Books), que s’ha convertit en un bestseller a Itàlia i que ara arriba a les llibreries de l’Estat.

Com va aconseguir un petit eriçó canviar-li la vida?

En aquella època jo treballava de veterinari de bovins i col·laborava amb una clínica de petits animals que tenia un amic. Recordo que un divendres em va demanar si podia cuidar durant el cap de setmana una petita cria d’eriçó que havien trobat. Només tenia dies, era òrfena i pesava 25 grams. La meva missió era salvar-li la vida.

Quina responsabilitat.

I tant. Vaig començar una cursa contra el temps per salvar-li la vida. Estava molt dèbil i no tenia clar si aconseguiria sobreviure. Li havia de donar una llet especial cada dues hores (de nit també), fer-li cures, mantenir-lo a una temperatura adequada... Recordo la sensació d’estar cansadíssim, però amb el pas dels dies vaig descobrir que era feliç cuidant aquell animaló. Jo, que m’havia passat la vida somiant aconseguir coses materials: una casa gran, un cotxe potent, vestits bonics, unes bones vacances cada any..., em vaig adonar que no havia aconseguit ser feliç amb tot allò. Vaig trobar la felicitat cuidant aquell animal tan petitó.

És sorprenent com va empatitzar amb un animal tan poc usual i desconegut per a molts.

Sí. Però des del primer moment que vaig veure l’eriçó, al qual més tard li vaig posar el nom de Ninna, em va commoure moltíssim. Era una sensació que no tenia des de feia molt temps perquè quan treballes de veterinari el cor se’t va endurint.

Per això em sorprèn la seva emoció. M’imagino que treballant tants anys de veterinari devia veure patir molts animals.

Sí, però abans de trobar-me la Ninna no era sensible a aquest dolor, no tenia compassió pels animals. Els veia des del punt de vista professional. De fet, havia vist molts eriçons atropellats al mig de la carretera i simplement passava de llarg.

I per què el patiment d’aquell eriçó sí que li va despertar compassió?

Era un ésser tan desvalgut, tan necessitat, tan desemparat, que em va arribar al cor. A partir del moment que vaig trobar la Ninna tot va canviar i vaig començar a veure els animals des d’un altre punt de vista, i ara entenc els seus sentiments i el seu dolor. Crec que els eriçons ens estan llançant un missatge important: ells són el símbol del mal que fem al planeta i als animals. La Terra és casa nostra -la seva i la nostra-, i l’estem destruint. Hem perdut el 70% de les espècies del planeta en només 40 anys, segons dades de WWF, i hem de començar a fer algun canvi substancial perquè això no és compatible amb la nostra supervivència.

Diuen que una civilització es pot jutjar per la manera com tracta els animals. No en sortiríem gaire ben parats.

No. Utilitzem els animals per als nostres interessos, sense tenir en compte que tenen sentiments, encara que fem veure que no. Si tots sabéssim com es tracta els animals en moltes granges, en la indústria, ens horroritzaríem. Poso un exemple: l’amor de la mare pels seu cadell és universal, no podem fer veure que quan separem una vaca del seu vedell poques hores després de néixer no pateix, perquè sí que pateix, i crida. Aquell dolor és terrible. I no només això, la indústria càrnia està consumint una gran part dels recursos del planeta -dos terços de l’agricultura es destinen al menjar d’animals- i això s’està menjant els boscos i els recursos naturals del planeta.

Com s’explica que un llibre tan personal, amb una història tan íntima, hagi tingut tan èxit?

És increïble, però crec que és precisament perquè en la nostra societat hi ha molta insatisfacció. Llegint aquest llibre a la gent se li desperta la sensació de meravellar-se davant la natura, una sensació que hem oblidat.

Quines conseqüències té la nostra desconnexió de la natura?

Jo, gràcies a la Ninna, he començat a apreciar de nou la natura i m’he adonat que és meravellosa, i feia anys que no ho veia: els arbres, el cel, els rius, els animals... Aquesta desconnexió és dolentíssima, la societat actual viu tancada a les ciutats. La sensació de passejar per un prat verd mentre et toca el sol és molt beneficiosa i totalment necessària.

I va deixar la feina i es dedica a cuidar eriçons, oi?

Sí. Vaig crear el centre de recuperació d’eriçons La Ninna, el primer a Itàlia d’aquestes característiques. M’hi estic tot el dia i hi dedico tots els meus esforços juntament amb un grup de voluntaris meravellosos.

stats