Misc 22/02/2020

Cues als lavabos de dones, una discriminació més

La falta de perspectiva de gènere en equipaments públics provoca més esperes i menys espai per a elles

i
Thaïs Gutiérrez
6 min
Cues als lavabos de dones,  una discriminació més

BarcelonaQuantes vegades heu vist aquesta escena: una cua enorme de dones esperant per entrar al lavabo. La situació es pot repetir en desenes d’escenaris diferents: un concert, una biblioteca, un aeroport, un teatre, un cinema... I al costat, el lavabo d’homes, on ells entren i surten fluidament. Però per què hi ha més cues als lavabos de dones? Un primer motiu el van donar dos investigadors de la Universitat de Gant, que el 2017 van fer un estudi sobre la qüestió, publicat a la web Science Daily, en el qual van destacar que “el nombre de lavabos per a dones és menor que per als homes”, perquè tot i que la superfície destinada és la mateixa, en els lavabos d’homes s’hi encabeixen els urinaris, de manera per a ells hi pot haver “entre un 20% i un 30% més d’espai per fer les necessitats”. Un segon motiu que apunten aquests investigadors és que, de mitjana, les dones tarden 1 min i 30 segons a anar al lavabo, mentre que els homes tarden 1 minut. Els motius són ben pràctics: les dones han de seure i això fa que moltes vegades hagin de netejar la zona abans, mentre que ells no ho fan perquè estan de peu. I elles s’han de treure més peces -deixar el bolso, la jaqueta, baixar els pantalons o les mitges i la roba interior- i després tornar-s’ho a posar. I tot plegat acaba sumant 30 segons més.

De motius, però, n’hi ha més, tal com apunta la doctora Elisa Llurba, directora del servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital de Sant Pau. “Les dones tenim la menstruació i durant aquests dies necessitem més temps al lavabo, igual que quan estem embarassades, que hi anem més sovint, i després de l’embaràs pot haver-hi complicacions, com les incontinències, que ens hi fan anar més”. A banda de tots aquests motius lligats a la fisiologia, la sociòloga i urbanista Sara Ortiz Escalante del Col·lectiu Punt 6 destaca que també hi ha motius socials, ja que “generalment encara som les dones les que ens encarreguem de les cures de les persones dependents i acompanyem al lavabo les criatures i els grans”, diu. Així, sumant tots aquests motius trobem la resposta a les cues als lavabos de dones. Però tot i aquestes dades que demostren les necessitats diferents de les dones, el disseny dels lavabos en els equipaments públics no té en compte aquesta diversitat de gènere. “És una situació molt injusta”, resumeix la doctora Llurba, que apunta que “cal conscienciar-nos de forma col·lectiva que ens calen més lavabos per a dones”.

Augmentar l’espai per a dones

En un article recent al diari The Guardian, la periodista Lezlie Lowe, autora del llibre No place to go: how public toilets fail our private needs, explicava que aquesta situació és “un fracàs del sistema de planificació i disseny” dels equipaments públics. “Quan centenars d’homes dissenyen el món i no fan res per descobrir les experiències dels altres, el món acaba estant fet per satisfer les necessitats d’aquests homes”, deia. Per a aquesta experta la solució és clara. És el que en anglès s’anomena potty parity i que fa referència a una llei que garanteixi que als equipaments públics la proporció de lavabos sigui 2:1 o 3:1 a favor de les dones, una ràtio que segons ella sí que tindria en compte les diferents necessitats de les dones.

L’arquitecta i professora de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) Zaida Muxí explica que a casa nostra, actualment, la normativa estableix que als equipaments públics hi hagi una quantitat una mica superior de lavabos de dones, “però la xifra és tan petita que a l’hora de la veritat s’acaba arrodonint i els espais queden igual, però com que en els d’homes s’hi posen els urinaris el resultat és que ells tenen més llocs on fer les seves necessitats”. Per a aquesta arquitecta, això és “una demostració de la falta de perspectiva de gènere en la planificació dels equipaments públics”. “No es tenen en compte les diferents necessitats”, lamenta.

A petita escala, però, ja hi ha iniciatives que remen en aquesta direcció. L’arquitecta i CEO de l’empresa de productes de menstruació sostenible Cocoro, Eva Polío, ha engegat una campanya d’enviament de cartes a dones arquitectes de grans despatxos de Barcelona per tal d’incloure la perspectiva de gènere en la planificació de lavabos en els espais públics. Ella, que va treballar durant molts anys en un gran despatx d’arquitectura, explica això pel que fa a quan projectava lavabos en equipaments públics: “No tenia en compte la meva vivència personal. Quan em posava a dibuixar els plànols feia una separació igual per a homes i per a dones, però com que en els espais d’homes hi posàvem urinaris sempre ens sortia més espai per a ells, però llavors em semblava bé”. Ara, en canvi, pensa així: “Actuava amb una certa inèrcia, sense tenir en compte la variable de gènere que, com a usuària, sí que patia i pateixo”. Per això, ara vol fer aquesta acció “d’arquitectura de guerrilla” per intentar arribar a les col·legues que treballen en grans despatxos responsables d’obra pública, per demanar-los “que comencin a canviar la planificació i tinguin en compte la perspectiva de gènere, que recordin la seva experiència com a usuàries a l’hora de planificar un edifici”, destaca.

Visió androcèntrica

Per la seva banda, Sara Ortiz explica que des del Col·lectiu Punt 6 han dut a terme un estudi de revisió dels lavabos d’equipaments públics i la seva conclusió és que “encara hi ha una mirada molt androcèntrica en la planificació”. “Per exemple, ens hem trobat una comissaria de policia local on els lavabos i els vestidors per a homes eren molt més grans que per a dones. La resposta que ens van donar és que hi havia molts més homes que dones a la comissaria. En canvi, vam analitzar un equipament de serveis socials, molt feminitzat tant pel que fa a les treballadores com a les usuàries, i no hi vam trobar més lavabos per a dones, hi havia els mateixos que per a homes”, destaca.

Per a Zaida Muxí, la ràtio actual que busca ser universal no és una bona solució. “Allò universal acaba amagant la diversitat i no és bo”. Ella apunta que “caldria fer estudis previs a la construcció dels equipaments per conèixer el tipus d’usuaris i les necessitats i a partir d’aquí aportar solucions d’espai perquè tothom s’hi senti còmode”. La importància de parlar amb els usuaris és un dels trets que més destaca la professora de la Universitat de Colúmbia Marni Sommer, que també ha investigat molt sobre la qüestió. Ella creu que la solució passa per “consultar els usuaris futurs, sobretot les dones i les nenes”, abans de projectar un nou equipament, perquè puguin explicar bé les seves necessitats. I posa com a exemple un cas molt allunyat de la nostra realitat però que va ser un èxit: l’any passat ella i el seu equip van visitar el camp de refugiats rohingyes que hi ha a Bangladesh i van descobrir que després d’escoltar les necessitats de les dones, les nenes, però també dels homes i els nens que hi viuen, “s’han aconseguit dissenyar uns lavabos que responen molt millor a les necessitats femenines”. Per a ella, aquella experiència en un entorn tan complicat, és extrapolable a altres llocs com aeroports, teatres o altres equipaments “on encara no es tenen en compte les necessitat femenines a l’hora d’utilitzar el lavabo”.

Parlant de casa nostra, Muxí destaca que per millorar aquests espais “cal treballar a tots els nivells” i apunta en primer lloc la universitat. “Des de la docència hem d’intentar visibilitzar aquesta situació i que els futurs arquitectes ho tinguin en compte a l’hora de planificar, han d’aprendre a tenir en compte la diversitat quan projectin espais”, destaca. Després, diu, “cal que des del nivell polític fins al tècnic es tingui en compte la perspectiva de gènere a l’hora de planificar futurs equipaments”.

Lavabos unisex

Però hi ha una altra solució que alguns experts asseguren que és millor: els lavabos unisex. Els investigadors de la Universitat de Gant parlen d’aquesta opció com “el Sant Grial”, ja que redueix considerablement el temps d’espera per a les dones i “l’espai total es pot utilitzar de forma més eficient si s’opta per un disseny equilibrat que posa dues cabines per cada urinari”. Però no tothom hi està d’acord. Zaida Muxí creu que el millor seria una combinació de les tres opcions “perquè hi ha moltes dones que no se senten segures compartint el lavabo amb homes i també hem de respectar-les”. Per això ella proposa que els lavabos unisex siguin una tercera opció. Per la seva banda, Sara Ortiz apunta que aquests lavabos unisex “poden ser una bona opció per a persones trangènere o que no tenen una identitat binària i no se senten còmodes en els lavabos tradicionals” però també creu que s’han de combinar amb els altres. Tot i això, totes coincideixen que encara estem a les beceroles d’un debat que caldria posar sobre la taula i en què hi han d’intervenir molts actors. Està clar que el que ara tenim provoca una situació de desigualtat quotidiana en desenes d’espais públics i que perjudica les dones i les nenes i és urgent, per tant, començar a treballar per canviar-ho.

stats