La incondicionalitat
Avegades quan juguem a fer valoració de la nostra vida i del nostre entorn ens preguntem a qui trucaríem si a mitja nit necessitéssim una espatlla amiga per plorar-li les penes o una veu consoladora que ens ajudés a passar un mal moment. El que potser ens preguntem menys sovint és per qui sortiríem corrents nosaltres si ens ho demanessin.
Aquesta setmana m'ha tocat deixar-ho tot i anar a consolar una persona estimada. La sensació que vaig tenir en sentir els sanglots a l'altra banda del telèfon és difícil d'explicar, per instintiva, ancestral i salvatge. Res m'hauria pogut aturar en aquell moment. D'una revolada vaig recollir les quatre coses que tenia esteses al voltant, em vaig posar la jaqueta i, amb el mòbil en una mà i tota la resta a l'altra, vaig córrer a trobar-me amb la persona que em demanava, de forma clara i desconsolada, que em necessitava.
Un cop el moment àlgid del disgust va passar i jo tornava cap on era abans de la trucada, vaig rumiar durant una bona estona sobre la meva reacció. Vaig voler saber d'on sortia aquell ressort que m'havia fet saltar amb una agilitat poc habitual en mi cap allà on fos necessari; volia esbrinar quina mecanisme s'havia engegat dins meu que havia convertit aquella veu, aquells plors i aquella persona en la prioritat número u de l'instant precís; m'inquietava el que hauria estat capaç de fer en aquell moment si hagués estat necessari. Però per damunt de tot em vaig sentir feliç. Aquella trucada i el fet que em demanés que ho deixes tot i l'ajudés no em va fer mandra, tampoc em va fer anar malament, però el més important de tot és que en aquell moment tampoc no vaig pensar en res d'això. Simplement vaig anar-hi. Aquesta incondicionalitat que vaig sentir és, sense dubte, una de les coses més intenses i pures que algú et pot provocar i sentir-la et reconcilia amb el món.
