La desconfiança

La desconfiança ha exisitit des dels inicis del temps, però avui dia ha arribat a formar part del procés que hi ha des que ens comuniquen una cosa fins que ens quedem satisfets amb la resposta.

Aquesta setmana, per exemple, Benet XVI va comunicar la voluntat de renunciar a ser el papa de l'Església catòlica per motius de salut. No va especificar si tenia alguna malaltia greu o que l'incapacitava, només va deixar entendre que la seva feina requeria un vigor que ell ja no sent que té, entre altres coses perquè té 85 anys. Més enllà del debat sobre si ha fet bé o malament o què pot comportar aquesta decisió, el que realment m'ha sorprès és que tots plegats en algun moment ens hàgim preguntat: "Però, realment, per què ho deixa?" I aquí han començat les travesses, des de les més compassives fins a les més malpensades. I en cada entrevista amb teòlegs, capellans, monges i periodistes experts en religió, algú sempre posava en dubte les paraules de Ratzinger. Jo no és que caigui de la figuera, i sé que moltes vegades es diu una cosa que n'amaga una altra, però també m'agradaria viure en un món on aquesta fos la segona opció: o sigui, que si diu que el motiu és A doncs d'entrada tothom se'l cregués, sobretot tenint en compte que no ha de donar explicacions a ningú, segons diuen. I si en algun moment hi ha algú que té proves o sospites rellevants per la majoria que poden contradir la primera versió doncs aleshores que ho faci saber. La setmana passada defensava el dubte i aquesta voldria que de tant en tant no desconfiéssim tant de tot. Vull dir que entre poc i massa. A vegades les coses són com sembla que són, a vegades no hi ha conspiracions ni poders ocults que tot ho manipulen per ajudar-nos a entendre una decisió, a vegades (poques) podria ser que el papa de Roma plegués perquè és un ancià que està rebentat. I ja està.