Trump, el busca-raons dels seus aliats

Així doncs, què ha de fer Europa per treballar amb Trump?

Europa finalment s’adona que, abans de salvar el món, necessita salvar-se de l’atac del seu antic protector, els Estats Units. Aquest juliol, mentre pentinava Europa -Brussel·les, Anglaterra, Escòcia i Hèlsinki-, el president ha deixat clar que no li importen gens ni mica els records i els valors comuns, i que odia la cultura de la família, la seva actitud benefactora.

Trump, a qui no han agradat mai les dones fortes, va pressionar brutalment Angela Merkel i Theresa May. L’últim que vol és una família unida, i per això juga a dividir Europa i afalagar obertament els membres rebels del bloc que promouen els seus punts de vista tòxics.

Tot aquest teatre es va exhibir a Brussel·les els dies 11 i 12 de juliol, quan es van reunir els 29 membres de l’OTAN. Després d’una envestida contra Alemanya abans de l’esmorzar, les coses van transcórrer relativament sense problemes el primer dia. Durant el sopar, Trump va entretenir els seus homòlegs vantant-se de la seva reunió amb Kim Jong-un.

L’endemà al matí es va desencadenar l’infern. El president es va presentar tard a una reunió sobre la inclusió de Geòrgia i Ucraïna a l’OTAN. Segons un diplomàtic europeu d’alt nivell que va preferir mantenir-se en l’anonimat, Trump va prendre la paraula i “va engegar una diatriba de gairebé 20 minuts sobre gairebé tot: la desastrosa nova seu central de l’OTAN, l’injust repartiment de responsabilitats, la immigració, el desequilibri comercial i els BMW que circulen per les carreteres americanes”.

“Va dir unes 23 vegades que no paguem prou -va afirmar el diplomàtic-. Estava completament fora de si, i va carregar contra nosaltres mentre els seus assessors clavaven la mirada a terra. Esperàvem problemes, però va ser brutal. Vam quedar astorats”.

Es va demanar a les delegacions georgiana i ucraïnesa que marxessin, i, segons un funcionari de l’OTAN, “semblaven tan avergonyides com els veïns convidats a una reunió familiar que es converteix en una agra disputa”. Un cop tancades les portes, Alemanya va rebre una altra allisada. Trump llavors no va exigir un 2% sinó un 4% del PIB de cada país com a objectiu de despesa militar, una xifra inviable que ningú es va prendre seriosament.

Els europeus van començar a reaccionar. La primera que va parlar va ser la presidenta de Lituània, Dalia Grybauskaite, una altra dona forta, que casualment és cinturó negre de karate. Va defensar Merkel i va assenyalar que el seu lideratge és crucial per aconseguir la unitat europea en les sancions contra Rússia. El primer ministre eslovac també va sortir al rescat. En aquell moment, però, Trump ja estava satisfet amb la seva rebequeria. Podia dir als mitjans que, gràcies a ell, els aprofitats havien acceptat pagar el que els toca -tot i que aquests compromisos eren anteriors a la seva presidència.

Merkel i Macron van optar per mantenir la calma i centrar-se en la part positiva: l’aliança havia sobreviscut, havia emès una dura declaració sobre Rússia i havia establert les bases d’importants progressos militars. Un trist consol. La humiliació pública de May a Anglaterra i el vergonyós servilisme davant Vladímir Putin a Hèlsinki encara afegirien sal a la ferida. En cada etapa d’aquest suplici, als funcionaris europeus els sorprenia la poca influència que els homes que envolten el president semblaven tenir sobre ell: homes com el secretari d’Estat, Mike Pompeo, el de Defensa, Jim Mattis, i el conseller de seguretat nacional, John Bolton.

Així doncs, què ha de fer Europa per treballar amb Trump? L’alt diplomàtic europeu enumera dos problemes: “Un és l’impacte que té en el món real: ho trenca tot. L’altre problema és que ens enfrontem a una administració que s’enfonsa”, un “vaixell sense mariners on el capità ha perdut el món de vista”.

L’estratègia de Macron és mantenir el rumb multilateral, amb els Estats Units o sense, i alhora enfortir “l’ideari estratègic europeu”. Pompeo pràcticament l’havia convidat a fer-ho quan el mes passat va dir al Wall Street Journal que feia falta un reset perquè les aliances mundials ja no aporten dividends als EUA.

Aquest canvi arriba enmig d’una consciència creixent entre els cercles de negocis i polítics europeus que Europa ja no està inclosa en la gran lluita de poder -entre Amèrica, la Xina i Rússia- que defineix el món de Trump. L’economista Jacques Attali adverteix que “per als EUA, Europa ja no és soci, sinó presa”. L’ambaixador de França a l’ONU, François Delattre, diu que Europa “s’ha d’afirmar com un dels pols d’acció i influència en un nou món multipolar”. Això implica dues condicions: Europa ha de superar les seves divisions, tan hàbilment explotades per Trump i Putin, i Alemanya ha d’assumir el concepte de poder europeu.

França, una potència militar i nuclear, té un llarg historial en la gestió de diferències polítiques i estratègiques amb els Estats Units, i en aquest afany fins i tot incorporaria una Gran Bretanya post-Brexit. Però per a Alemanya la crisi és existencial. Durant gairebé 80 anys ha prosperat sota el paraigua protector dels EUA per convertir-se en el país més gran i pròsper de la Unió Europea. Ara veu que tots els pilars de la seva política exterior s’ensorren, a l’est i a l’oest, i a poc a poc està prenent nota d’un atac més ampli a tot Europa.

Hi ha una esfera en què Europa ja demostra que pot pensar i actuar estratègicament: el comerç. El 17 de juliol, l’endemà que Trump declarés que la UE és un “enemic” i alhora elogiés el seu “bon competidor” Vladímir Putin, els líders europeus es van reunir amb el primer ministre japonès, Shinzo Abe, a Tòquio per signar un important acord comercial a través del qual van crear la zona de lliure comerç bilateral més gran de la història, i van proclamar: “Fem front comú contra el proteccionisme”. Mentrestant, a l’Àsia també van celebrar una cimera amb el president de la Xina, Xi Jinping, a Pequín.

Entoma-la, Oncle.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF