França encara espera una revolució

A París, una ciutat on Emmanuel Macron ha aconseguit el 90% dels vots, diumenge al vespre no hi va haver efusions d’alegria. No es van sentir clàxons, no hi va haver celebracions al carrer, ni van esclatar els taps de xampany als cafès. Els que volien celebrar-ho van haver de fer hores de cua per passar els controls de seguretat de l’esplanada del Louvre, on el president electe, de 39 anys, va fer una entrada espectacular i va pronunciar un discurs molt estudiat per donar les gràcies als seus seguidors.

Tot França acaba de derrotar pel doble de vots una populista demagoga, però al país impera encara un estat d’ànim revolucionari enmig de l’esfondrament d’un sistema polític anquilosat. Aquest sistema està experimentant uns canvis tan espectaculars que l’elecció com a president d’un outsider jove i neòfit és només un pas en el llarg camí cap a una transformació radical.

Sens dubte, la victòria de Macron, amb el 66,1% dels vots, és per ella mateixa una revolució. A la Cinquena República mai havia sortit elegit com a president un candidat amb un any escàs de presència a la primera fila de la política i sense un partit al darrere. França és un país d’ambicions polítiques de llarga trajectòria: la candidatura a la presidència se sol forjar durant dècades d’experiència, basant-se en tradicions locals i negociant als cercles del poder. François Mitterrand, socialista, i Jacques Chirac, gaullista, ho van haver d’intentar tres vegades per conquistar la presidència.

Des del 1958 no s’havia disputat mai una segona volta de les presidencials sense un dels dos principals partits polítics, el de centredreta i el de centreesquerra. Els votants no havien eliminat mai abans d’una manera tan brutal els líders més consolidats d’aquests partits. Més que pel seu programa, Macron ha guanyat per la promesa de renovar l’escena política.

El 33,9% de Marine Le Pen, un resultat sense precedents per al Front Nacional, també reflecteix aquest estat d’ànim revolucionari. L’han votat prop d’11 milions de francesos malgrat la seva desastrosa actuació en un debat televisat la setmana passada i una incoherent campanya contra l’euro. Le Pen diu que és “la veu del poble” i que expressa “la indignació de la majoria silenciosa”; afirma que el seu estil agressiu “es fa ressò d’una violència social a punt d’esclatar”. Aquesta indignació és ara part integrant dels nostres camps de batalla electorals. Els experts descriuen les victòries dels demagogs populistes com a “insurreccions electorals”. La ira està present a tot arreu.

Un dels símptomes de la crisi del sistema és que les forces democràtiques no hagin sigut capaces d’unir-se contra Le Pen per fer reviure el “front republicà” que, el 2002, va barrar enèrgicament el pas al seu pare, Jean-Marie Le Pen. El polític de centredreta Xavier Bertrand, que va derrotar Le Pen a les eleccions regionals del 2015 amb l’ajuda del Partit Socialista, va dir que estava escandalitzat perquè alguns col·legues seus s’havien negat a demanar el vot per a Macron a la segona volta: “Aquesta atmosfera de guerra civil a la política s’ha d’acabar. El sistema polític està totalment mort. Està mort, s’ha acabat. La gent n’està tipa”.

Milions de persones n’estaven tan tipes que van decidir no votar o expressar la indignació votant en blanc. Molts formaven part del 19,3% que a la primera volta van votar Jean-Luc Mélenchon, un exsocialista convertit en polític d’extrema esquerra que ha donat al seu partit el nom de França Insubmisa. L’han comparat amb Bernie Sanders però el polític nord-americà va donar suport a Hillary Clinton, mentre que Mélenchon s’ha negat a demanar el vot per a Macron.

Entre les dues voltes hi ha hagut encesos debats sobre el que alguns en deien triar “entre la pesta i el còlera”: Macron o Le Pen. Els votants joves, molts amb títols universitaris, han sigut els més implacables. La meva neboda Nina, de 26 anys, m’explicava per què creia que no valia la pena votar a la segona volta: “Sé que Le Pen pot agreujar els problemes de la nostra societat, però no puc passar la resta de la meva vida intentant tranquil·litzar la meva consciència votant cada cinc anys per barrar el pas al Front Nacional i deixar el país en mans d’uns polítics que es neguen a veure que el nostre sistema s’està morint i sacrifiquen milers de persones que ni tan sols coneixen”.

Aquesta desconfiança en un sistema que no ha sabut resoldre l’atur massiu i ha deixat créixer la desigualtat no té res de sorprenent. El que és nou és el grau de rebuig expressat públicament en molts sectors de l’extrema dreta i l’extrema esquerra, que es declaren obertament partidaris del caos.

El sistema antic -l’Ancien Régime- no es rendirà sense oferir resistència, i això inclou tant els partits moderats com l’extrema dreta i l’extrema esquerra. França és un país fracturat, no en dues parts sinó en quatre, potser en cinc. Macron ho va reconèixer en el discurs de diumenge, i es va comprometre a tenir en compte “les divisions, la indignació, l’ansietat i els dubtes de la nació, i a protegir els més vulnerables”. El nou president va captar la set d’un canvi radical. Va fer una aposta: el seu missatge de veritat, esperança i audàcia, de confiança en els valors liberals i en una Europa unida, seria capaç de convèncer un país pessimista d’elegir un president optimista. I ha guanyat.

En portar-lo a l’Elisi, la majoria dels francesos han donat a entendre que estan disposats a embarcar-se en una nova experiència. Potser és un salt cap a una dimensió desconeguda, però els seus seguidors, sobretot els joves que diumenge agitaven banderes al Louvre, no semblaven gens espantats. Ara correspon a Macron transformar l’energia negativa que ha impregnat aquesta dura campanya en un nou estat d’ànim constructiu. O, com ell mateix va dir, fer tots els possibles perquè els francesos “no tinguin mai més motius per tornar a votar candidats extremistes”.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF