Àustria, un avís per a Occident

Demà dilluns el món occidental es llevarà potser amb la notícia que, per primera vegada des de la derrota del nazisme, un país europeu ha elegit democràticament un cap d’estat d’extrema dreta. El 24 d’abril Norbert Hofer, del Partit de la Llibertat d’Àustria, va obtenir el 35% dels vots en la primera volta de les eleccions presidencials. Avui s’encamina cap a la segona volta, de la qual han quedat eliminats els dos grans partits tradicionals, amb la consegüent dimissió del canceller socialdemòcrata, Werner Faymann.

D’aquí un mes els europeus es llevaran potser amb la notícia que els votants britànics han decidit, en el referèndum del 23 de juny, que el seu país sigui el primer estat membre que surti de la Unió Europea. Un fet que, segons temen molts observadors, podria ser fatal per al projecte europeu.

I el 24 d’abril del 2017, exactament un any després de la victòria de Hofer en la primera volta, pot molt ben ser que els francesos es llevin amb la notícia que Marine Le Pen, líder de l’ultradretà Front Nacional, s’ha situat vencedora en la primera volta de les eleccions presidencials. Segons les enquestes, això és el que passaria si les eleccions es fessin avui.

I no és impossible que, mentrestant, Donald J. Trump esdevingui el nou inquilí de la Casa Blanca per molt baixes que ara ens semblin les seves expectatives.

Tot això no són arguments d’una novel·la d’Orwell. Els indicis d’enfrontament amb el vell ordre democràtic són tan nombrosos que la notícia de la victòria de Hofer a la primera volta amb prou feines va sortir a les primeres planes dels diaris europeus. ¿Recordeu la preocupació que als anys 80 va causar l’elecció del president Kurt Waldheim o, als anys 90, les excentricitats de Jörg Haider, el líder del Partit de la Llibertat? Però això era al segle passat. Ara les rareses de la política austríaca ja no són un cas aïllat. Formen part d’una tendència consolidada a tot Europa.

I no només a Europa. La tendència també ha travessat l’Atlàntic i el trumpisme amenaça de dividir o controlar el Partit Republicà.

Els moviments populistes d’extrema dreta s’han incorporat a les coalicions de govern de Finlàndia i Noruega. Influeixen en l’agenda política de Dinamarca i els Països Baixos. A Alemanya, que semblava immune a aquesta malaltia, el partit xenòfob Alternativa per a Alemanya va obtenir fa poc entre el 12% i el 24% dels vots a les eleccions de tres estats. A Croàcia, el ministre de Cultura vol rehabilitar les idees feixistes dels ústaixes.

Per norma general, aquests fets es consideraven una cosa negativa però marginal: el centre encara resistia. Però després l’onada reaccionària es va estendre per Centreeuropa, seguint el model de Viktor Orbán, el primer ministre hongarès. Polònia i Eslovàquia també tenen governs formats per partits populistes, contraris a la immigració i euroescèptics. L’elecció d’un president austríac d’extrema dreta implicaria una nova dimensió perquè traslladaria el fenomen més enllà de l’espai postcomunista, en el qual els governs populistes es poden considerar com una etapa de transició pròpia de les democràcies joves. Però Àustria no forma part de la nova Europa. És la vella Europa.

Ens esforcem per explicar la pujada de l’extrema dreta en les seves diverses modalitats. La immigració és important, però aquesta dinàmica és anterior a la crisi dels refugiats. La crisi de l’euro no hi ha ajudat. L’alt índex d’atur és fonamental a França i Àustria, però no és un problema a la Gran Bretanya. El caos del món àrab, posterior al fracàs de la invasió nord-americana de l’Iraq, alimenta noves guerres al Pròxim Orient i atemptats terroristes a Europa, cosa que aguditza la sensació d’inseguretat. La globalització, la pèrdua de llocs de treball entre les classes mitjanes, l’augment de la desigualtat i la preocupació pel model social europeu han provocat una frustració immensa A tot arreu és patent la indignació contra les elits governants i les institucions tradicionals.

¿Tot això els resulta familiar als nord-americans? Sí, és un fenomen que es produeix a banda i banda de l’Atlàntic. Aquí i allà, enfilant-se a l’onada d’aquesta indignació, Donald Trump, Boris Johnson o Marine Le Pen fan declaracions que haurien sigut impensables fa 10 anys. Tolerant les agressions verbals diàries contra els immigrants (“porten malalties”), la Unió Europea (“és com Hitler”, vol imposar una única autoritat a Europa), l’islam (no forma part d’Europa; als musulmans no els haurien de deixar entrar als Estats Units) i l’abolició de la tortura (que torni), estem legitimant un discurs públic que un dia es podria traduir en decisions polítiques.

Com la majoria de dirigents europeus de centredreta o centreesquerra, el president Obama ho entén, tot això. En un discurs pronunciat a Hannover l’endemà de la primera volta de les eleccions austríaques, va avisar Alemanya de la “progressiva implantació de la mena de política contra la qual es va fundar el projecte europeu: una mentalitat basada en el nosaltres contra ells que vol culpar l’altre dels nostres problemes”. “El nostre progrés -va assenyalar- no es pot donar per fet”.

Però, mentre múltiples forces desintegren l’ordre democràtic, el que Washington no fa és reconèixer la dimensió global i històrica d’aquest fenomen. No afecta només Europa. Els símptomes que caracteritzen la pujada del trumpisme són els mateixos que els de “la implantació progressiva” esmentada per Obama. Fa poc el papa Francesc instava els líders a “actualitzar la idea d’Europa”. Doncs bé, la idea -més àmplia- d’Occident també s’ha d’actualitzar urgentment.

El 14 d’agost del 1941, amb Europa immersa en la guerra, Franklin D. Roosevelt i Winston Churchill es van reunir a bord del creuer nord-americà Augusta i van redactar la Carta de l’Atlàntic. Aquesta breu declaració va fixar vuit principis comuns en què els dos dirigents basaven “les seves esperances d’un futur millor per al món”. Durant dècades, aquests principis -un dels quals era “una existència lliure de la por i la pobresa”, així com “la millora de la normativa laboral, el progrés econòmic i la seguretat social”- serien una font d’inspiració per al món lliure. Aleshores eren uns objectius valents i progressistes. Però ara mereixen una actualització.

Ens diuen que el president Obama treballa pel seu llegat; sens dubte, els viatges a Cuba i Hiroshima han sigut un encert. Però queda pendent una altra missió, i l’ha d’emprendre amb els europeus. Si no, l’home aclamat el 2008 com el primer negre elegit president dels Estats Units correrà el risc de passar a la història com l’últim dirigent nord-americà que va presidir l’ordre democràtic occidental.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF