10/01/2018

Unir forces i restituir l’autogovern

4 min
Unir forces i restituir l’autogovern

EscriptorEscriure sobre el que viu la societat catalana és escriure sobre un procés en marxa. Fa unes setmanes, després de la votació del 21 de desembre, el Procés va fer un nou gir: des de llavors ja no és tant un moment protagonitzat per una societat mobilitzada sinó el moment en què les candidatures que van guanyar les eleccions i que tenen capacitat per formar govern de la Generalitat han d’exercir la seva responsabilitat.

En ser tres les candidatures que defensen el procés sobiranista, és natural que hagin competit entre elles: cadascuna té la seva interpretació de la societat i les seves necessitats i fa la seva pròpia anàlisi del moment en què es troba el seu país. Però, vist des de fora, el que Catalunya ha viscut i viu és el veritable atac d’un estat amb tots els seus mitjans i una ocupació del país, i crec que no és exagerat, sinó una lectura literal del que ha passat.

Falta un llibre que recopili el dossier d’una operació política de gran fondària per remodelar l’estat espanyol anul·lant els precaris pactes sobre els quals es va aixecar la Constitució monàrquica vigent i hiperconcentrant el poder polític i econòmic en la cort -una Espanya Madrid-, cosa que ha afectat decisivament la supervivència econòmica i política de Catalunya. Ha sigut un procés continu des del 23-F, que va iniciar la seva última fase oposant-se a la renovació de l’Estatut català i amb l’anul·lació de facto de l’autonomia per part del Tribunal Constitucional. La sentència del Constitucional va deixar Catalunya sense un Estatut propi, és a dir, aprovat pel seu Parlament i en referèndum, i es va imposar al seu lloc un text corregit decretat per aquest organisme de l’Estat.

Aquella sentència va suposar la negació del poder legislatiu per part d’un tribunal amb mandat fora de termini i controlat per un partit, el que ara governa. Aquest moment va ser no només el final de la separació de poders sinó l’inici d’una forma autoritària d’exercir la política que ha utilitzat des de llavors la justícia com a braç executor del govern. Una perversa forma de fer política, tan autoritària i implacable com covarda, que és com millor es defineix l’administració Rajoy.

La reacció de la societat catalana davant aquell atac al seu autogovern va desencadenar el salt final d’aquesta fase de reformulació de l’Estat. No el govern, sinó l’Estat en el seu conjunt, ha executat una estratègia completa que ha implicat l’executiu, el legislatiu i el judicial amb tots els seus recursos, incloent-hi l’espionatge i les operacions il·legals. Des de la Corona fins a l’últim guàrdia civil. Hi va tenir cabuda tot, inclosa la legislació per saquejar empreses creades a Catalunya i portar-les a Madrid o llocs sota el seu control polític. Exactament igual que el 23-F, des de les entranyes del mateix estat es va desencadenar una crisi programada per conduir-lo cap enrere, per corregir marges de democràcia oberts en els pactes de la Transició. Igual que el 1981, es va sotmetre la població espanyola a una situació de por i ansietat nacional, i tres partits estatals van fer pinya en aquesta operació d’estat aprovant l’aplicació arbitrària de l’article 155. La política espanyola i els seus mitjans de comunicació, per tenir l’assentiment de la població, porten anys difamant i degradant la imatge tant dels dirigents com de la població catalana. Aquesta campanya d’odi xenòfob es va resumir en l’“ ¡A por ellos!

Així doncs, el que viu Catalunya no és un moment polític qualsevol, sinó un tràngol existencial: afronta la lluita per sobreviure a un intent de liquidació. Les diferències de programes polítics, les diferents interpretacions de la societat, han de quedar momentàniament en un segon pla. Es tracta del dret a existir com a ciutadans i ciutadanes d’un país lliure.

Quan l’Estat de Rajoy va ocupar manu militari el territori i les institucions d’autogovern catalanes, i va convocar unes eleccions pel seu compte, en aquesta situació extrema, els partits catalans no van tenir cap altra possibilitat que presentar-s’hi. El que era decisiu era com s’interpretaven aquestes eleccions. Rajoy va mirar de liquidar políticament Catalunya interrompent i esborrant el procés polític en marxa: les seves eleccions volien anul·lar la decisió de la societat catalana i imposar-li la seva. No és estranya l’operació político-mediàtica per demonitzar novament un president de la Generalitat. Aquesta vegada la burla i la difamació cap a Puigdemont indiquen qui és l’enemic a batre.

Però el resultat electoral és una veritable botifarra per a Rajoy, a qui l’electorat va dir que no era ningú per prendre als catalans els seus governants i que era la nació catalana qui ho decidia. El resultat electoral reflecteix totalment un sentir de fons i un designi: que la societat catalana va interpretar les eleccions d’una altra manera i així les va fer seves. Els va donar el seu propi context i contingut: demostrar que per als catalans es tractava d’utilitzar-les per restituir democràticament el que l’Estat havia robat amb violència.

Les candidatures compromeses a defensar la sobirania de la nació catalana, i els diputats i diputades que creguin que Catalunya és el seu país i han de defensar-lo, han de restituir -efectivament- la legalitat il·legal i brutalment furtada i fer un diagnòstic inicial compartit i pragmàtic sobre els passos a fer. Un cop més, causa sorpresa la capacitat de la societat catalana de resistir i enfrontar-se a una situació històrica tan dura.

stats