O ocupació o diàleg

M. Rajoy va posar el rei en una situació difícil, però Sánchez no el treu de la dificultat

A Catalunya l'Estat li ha tornat a prendre el que era dels catalans. I no em refereixo al funcionament del sistema polític econòmic espanyol, al servei de la burgesia extractiva de la Cort; no em refereixo a les regles del capitalisme espanyol, que en realitat són l'origen de tot el que ha passat i passa. Em refereixo a l'autonomia que li han pres, un autogovern que el mateix Estat havia reconegut com un dret històric legítim seu.

Quan les Corts franquistes van aprovar la Llei per a la Reforma Política, que després va conduir Adolfo Suárez amb tanta audàcia com esperit de diàleg, es va reconèixer que en la reforma de l'Estat calia restablir l'autogovern de les nacionalitats, un autogovern que ja havien exercit o plebiscitat durant la II República, i així ho va recollir aquesta Constitució.

A Catalunya li han pres l'autonomia, un autogovern que el mateix Estat havia reconegut com un dret històric legítim seu

Aquell procés va patir una reconducció: amb el 'cafè per a tothom' pactat per la UCD i el PSOE per negar les nacionalitats no n'hi havia hagut prou i, després del cop del 23-F, el PSOE de González va redactar immediatament la Loapa per prendre autogovern a les comunitats. El Tribunal Constitucional de llavors la va declarar inconstitucional, cosa que avui seria absolutament inimaginable. Precisament, aquesta degeneració del Constitucional il·lustra com ha anat evolucionant el sistema polític espanyol i l'Estat.

Les administracions centrals van mantenir la constant de negar, retardar o impugnar competències a les autonomies, però va ser després de la campanya del PP de M. Rajoy contra l'Estatut quan es va arribar a la liquidació política de l'autonomia catalana. L'Estatut que va elaborar i va votar el Parlament va ser retallat de manera humiliant a les Corts i després va ser el Tribunal Constitucional qui el va sotmetre a amputacions diverses, concedint graciosament a la societat catalana un text que aquesta ja no podia reconèixer com a seu. El text pel qual es regula l'administració catalana des de llavors no va ser ratificat i és el que va imposar el Constitucional. Queda enrere, i trencat, qualsevol acord anterior sobre l'autogovern i es manté la imposició d'una llei per part de l'Estat.

És en aquest context que se senten veus de dirigents de tots els partits estatals, com García-Page, contra la mateixa existència de la llengua catalana. Qui és García-Page? L'actual president de l'autonomia de Castella-la Manxa. Algú que ocupa un càrrec i cobra un sou gràcies a la lluita i el sacrifici de milers de persones que van ser assassinades, empresonades i que es van exiliar de Catalunya, Euskadi i Galícia per lluitar pels seus reconeixements nacionals i pel dret a l'autogovern. García-Page és un producte del 'cafè per a tothom'. D'ell ja no s'espera agraïment, però sí almenys respecte i educació. En canvi, parla en nom de l'Estat per retreure als catalans que tinguin la seva pròpia llengua. Així s'ha pervertit el sentit d'aquells acords mínims amb els quals es va reformar l'estat franquista. El nacionalisme espanyol està esplèndid.

S'ha pervertit el sentit d'aquells acords mínims amb els quals es va reformar l'estat franquista

Si alguns polítics socialistes segueixen parlant així és perquè Pedro Sánchez, que va fer costat a M. Rajoy en l'aplicació d'un veritable estat d'excepció sota la cobertura de l'article 155 d'aquesta Constitució, continua amb aquesta política. Continua amb l''operació ocupació' i no assumeix una 'operació diàleg'.

Els mitjans de comunicació espanyols, arma dels interessos de la Cort i gàbia ideològica per a la població, amaguen el que saben els catalans: la impunitat amb què campen civils i policies ultradretans. No són fets anecdòtics, ni un residu de la repressió del l'octubre passat, sinó una part essencial de la política d'ocupació policial del territori català.

Sota aquest govern se segueixen fent passos en aquesta mateixa direcció. No hi ha informació pública de les mesures policials que pren el ministeri de l'Interior; se sap que PSOE i PP van impedir al Parlament investigar la connexió de l'imam de Ripoll amb els serveis secrets de l'Estat; no se sap el nombre de policies i guàrdies civils residents a Catalunya i, en canvi, afloren notícies locals d'arribada de nous efectius i del seu empadronament per poder votar.

És a dir, el govern espanyol sap que la repressió i els càstigs han augmentat el sentiment de greuge entre la població, que es manté o augmenta el suport a l'independentisme, i que cada any s'incorporen al cens electoral nous joves que han vist o patit la repressió i en conseqüència votaran candidatures sobiranistes. I per anul·lar aquesta realitat social, en comptes de dialogar i negociar, porta forans perquè votin a favor de les candidatures espanyolistes. Traslladar persones, funcionaris de l'Estat armats en aquest cas, com si fossin colons és una monstruositat política. Això es diu ocupació colonial pura i dura.

Sánchez no ha iniciat l''operació diàleg' i aquest és el marc en el qual les autoritats de l'Estat baixaran del cel arribades de Madrid per a una cerimònia que recordarà un atemptat embolcallat en les pitjors sospites

Sánchez no ha iniciat l''operació diàleg' i aquest és el marc en el qual les autoritats de l'Estat baixaran del cel arribades de Madrid per a una cerimònia que recordarà un atemptat embolcallat en les pitjors sospites. En aquestes circumstàncies, aquesta visita es converteix en un gest d'autoritat i de possessió sobre un territori i una població hostils.

M. Rajoy va posar el rei en una situació difícil, però Sánchez no el treu de la dificultat. El procés de recentralització i de reforçament de l'espanyolisme franquista d'aquest Estat finalment ha portat la societat catalana, ja de per si majoritàriament republicana, a qüestionar la monarquia dels Borbons. El que està en joc no és només l'existència de Catalunya històricament o la seva reducció a províncies sotmeses a la Cort, sinó també la monarquia. Als territoris monolingües de l'Estat hi ha una identificació majoritària amb l'Espanya centralista i monàrquica però, tot i la bombolla de propaganda, també allà comprovaran que aquesta monarquia no és reconeguda a Catalunya.

Aquest Estat de cultura militarista té la capacitat de reprimir, castigar i ocupar policialment, i és incapaç de solucionar civilitzadament el dret a existir dels catalans com a nació. Podrà seguir com sempre empresonant i perseguint els dirigents polítics catalans, celebrant que "Espanya és diferent" i queixant-se de la "llegenda negra" i de la "incomprensió" d'Europa, però Europa seguirà començant als Pirineus.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF