Encara vivim un moment excepcional

El que està en crisi dins del moviment democràtic català és la relació entre societat i partits

SUSO DE TORO
SUSO DE TORO

Crec que qui més en sap de literatura són les persones que gaudeixen llegint literatura. Sense fer servir un llenguatge tècnic tenen un coneixement més complet que els especialistes, que si en algun moment van gaudir de la lectura, solen oblidar-ho i es perden en un laberint de filologies i obliden la plenitud de l'obra. Amb la política passa el mateix.

La cort i l'espanyolisme desconeixen o fingeixen desconèixer que el que està passant a Catalunya i Espanya des de fa vuit anys no és una febre de polítics sinó un moviment cívic nascut de la societat mateixa. No els interessa que es discuteixin els seus interessos, perquè és un conflicte d'interessos entre l'oligarquia de la cort i la societat, i a més desconeixen la societat catalana i no conceben que hi hagi una ciutadania capaç d'autoorganitzar-se i mobilitzar-se fins a obligar els dirigents polítics a obeir-la.

Fa un any escrivia aquí que després del temps de protagonisme de la ciutadania, era el moment que els partits fessin la seva feina. Pensava que s'obriria algun diàleg amb aquest Estat antidemocràtic, corrupte i violent. Evidentment, també jo em vaig equivocar, ja que l'Estat ha continuat la seva política de guerra policial i jurídica i ha impedit qualsevol diàleg. I els monstres sortits de dins de l'Estat ara campen lliures: aquest nou govern –encara que ho vulgui– no aconsegueix subjectar-los, i, així, trobem el Tribunal Suprem desbocat. Això ha obligat la ciutadania catalana, la seva legítima propietària, a continuar sent la protagonista del procés català. Que la societat segueixi mobilitzada i se sàpiga la protagonista és tan inèdit que confon els mateixos dirigents dels partits catalans tradicionals, que enyoren la política tradicional dels partits. Això explica la confusió i la decepció de molta gent davant la divisió entre les forces polítiques que pretenen representar el moviment cívic.

Que la societat segueixi mobilitzada i se sàpiga la protagonista és tan inèdit que confon els mateixos dirigents dels partits catalans

Normalment un moviment polític té una durada molt limitada i va unit a la durada d'una emoció. La gent reacciona davant d'alguna cosa i es mobilitza, passa un temps i s'aconsegueix alguna cosa o res i les persones tornen a les seves vides i després els partits continuen les seves activitats i els seus ritmes. Però el que passa a Catalunya des de fa vuit anys no és normal, la gent no es resigna a tirar la tovallola i abandonar, i segueix exigint als partits que l'obeeixin. I s'està donant una contradicció entre l'impuls del moviment i els que pretenen fer  política a la manera tradicional, perquè aquesta no és la societat típica que es deixa administrar submisa i s'ho empassa tot. No en té prou de seguir les consignes que decideixen els quadres i dirigents del 'seu' partit i no sembla que estigui disposada a obeir al despotisme il·lustrat de la política tradicional. Les forces polítiques que no ho comprenguin es dirigeixen cap als esculls creient que arribaran a la platja.

En aquest desafiament la societat catalana no es juga una política més de dretes o més d'esquerres, sinó la seva pròpia existència com a país, i això és el que veu amb encert la gent mobilitzada i el que explica la seva ansietat. Una ansietat que inevitablement demana unitat i lideratge en un tràngol així.

La reacció política catalana té una dimensió profunda, més enllà de la política. La crisi de la vida pública espanyola és un naufragi moral, d'una societat tancada en la ignorància per un sistema mediàtic i ideològic pervers que li impedeix ser adulta, i la crisi de l'Estat es deu al fet que no és democràtic. Davant d'això, i a partir de la humiliació de la sentència del TC, Catalunya va plantejar un desafiament que és fonamentalment ètic: exigeix respecte per a cada persona com a ciutadana i, a continuació, al conjunt de la societat catalana com a nació adulta.

El que està en crisi dins del moviment democràtic català és la relació entre la societat i els partits que pretenen dirigir-lo, perquè –perdonin que faci servir aquesta paraula que té ressonàncies una mica cursis, però defineix exactament el que ha passat– la societat catalana està empoderada i ja no hi ha qui la desempoderi. I el contingut ideològic d'aquest empoderament és democràtic i és nacional. Per a mi, la millor imatge de la seva naturalesa són els tractors que sense que ningú els cridés, amb la seva presència tan real i rotunda van apartar tranquil·lament els embolics i els dubtes de la política professional i van resoldre la qüestió: aquí hi ha el país. Els tractors com la signatura a sota i al davant de la ciutadania als carrers.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF