15/08/2015

La vida en suspens

2 min

M’agraden els llocs de platja a l’hivern. Reconec que de vegades són paisatges amb un aire decadent, plens de nostàlgia. Els carrers solitaris que enyoren les gentades passejant, la cridòria de les terrasses plenes a vessar, els colors llampants de les botigues de souvenirs i articles de platja, aquells aparadors bigarrats plens a vessar de pilotes de plàstic, vestits d’estampats impossibles, para-sols llampants.

Hi ha moments que els pobles de platja eminentment turístics es van buidant i és com si perdessin l’ànima. Els blocs d’apartaments buits semblen tots idèntics, sense tovalloles esteses que hi posin notes de color. Només en queda una carcassa, com si fossin el vell decorat, ja inservible, d’una pel·lícula rodada fa anys. I enmig del silenci i la grisor, de sobte ens crida l’atenció un rètol de neó que pampalluga. Un bar de copes o una hamburgueseria que manté les portes obertes en aquest desert, com un senyal de resistència, com un vestigi d’un món que ha desaparegut.

La resta de la població que viu del turisme -botigues, restaurants, hotels, càmpings, discoteques- han abaixat persianes i han marxat de vacances ben lluny, a viure per uns dies un paper que no els pertoca, ser ells els turistes, ser atesos amb més o menys amabilitat, criticar la qualitat del servei o del menjar. O potser s’han quedat tancats a casa, tement i desitjant alhora, esperant, la tornada de l’estiu. Potser viuen aquests mesos de fred com un parèntesi, resignats perquè saben que la partida continua i, en l’itinerari del tauler, aviat tornaran a la casella de sortida.

No hi ha res més plaent i inspirador que seure a la vora del mar, un capvespre d’hivern, doncs. Tot al nostre entorn és ple de melancolia, com si la vida hagués quedat en suspens i poguéssim sentir de lluny, com un eco, els xiscles dels més petits quan les onades els esquitxen. Si hi posem voluntat, fins i tot podem olorar la barreja de flaires de crema solar, arròs negre i sangria.

L’aire és fred i humit i és agradable protegir-se’n amb un anorac i una bufanda, sobretot si en aquell moment recordes la xafogor de la canícula, els cossos exposats, les pells envermellides, els clatells suats. I que el cafè amb llet fumejant substitueixi els colors vistosos dels còctels estivals.

Tot just som a mig agost, encara ens queden les festes majors, una pila de banys a mar, encara uns quants gelats i granissats. Però ja puc anticipar aquest mateix poble de la Costa Brava d’aquí un parell de mesos. Nostàlgia, decadència, la vida en suspens.

stats