La vida amarga

El llibre és una biografia que es llegeix com una novel·la

Aquesta setmana vaig acompanyar la presentació en societat (i mai més ben dit) del llibre La vida amarga de les flors. Viatge al cor de la família Millet (Angle Editorial), escrit a quatre mans per Pat Millet i el periodista Jordi Panyella. La coautora i protagonista del llibre, que va morir la primavera passada, estava simbòlicament representada pel seu ós de peluix, Bu-bú. Em va semblar una decisió (del biògraf) molt encertada, perquè Pat Millet era la petita de cinc germans, la joguina d’una família que la va cobrir de comoditats i luxes però la va fer créixer en solitud. Després d’una vida erràtica, plena de decisions fatals, Pat Millet reconeixia en l’osset de peluix una companyia fidel.

El llibre és una biografia que es llegeix com una novel·la. La vida de Pat Millet va donar per molt, amb episodis realment surrealistes i tots els ingredients que poden atrapar el lector: diners, sexe, alta delinqüència, influències: el retrat d’una determinada burgesia catalana (o potser més ben dit, barcelonina) durant el franquisme. Un ambient on les dones tenien poc pes: per identificar la dona que va viure tot això i que ho explica a cor obert en el llibre encara ens hi hem de referir com a filla de Fèlix Millet i Maristany, un dels fundadors d’Òmnium Cultural i prohom del catalanisme, i germana de Fèlix Millet i Tusell, l’ovella esgarriada que va arrossegar pel fang l'il·lustre cognom.

Pat Millet, condemnada per la seva bellesa i una educació masclista, va tenir una trajectòria vital plena d'ensopegades, sempre protegida, en última instància, pel poder, els diners i els contactes de la família Millet. Això no va lliurar-la, tanmateix, del seu gran drama: perdre el contacte amb les seves filles –encara molt petites–, després de ser acusada d'adulteri (considerat delicte per les lleis franquistes).

El llibre ens permet guipar pel forat del pany en les íntimes i sagnants contradiccions d’aquesta família, que, com ella mateixa deia, es movia “entre la caixa registradora i l'alta cultura”, entre el catalanisme i la xarxa d’influència del règim franquista. En aquest sentit, la mansió familiar d'estiueig és un gran símbol d'aquesta família: luxe i bellesa per fora, sòrdida solitud per dins. Ja tenim la nostra Pobra nena rica, la Barbara Hutton de l’Ametlla del Vallès.

EDICIÓ PAPER 12/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF