Un aire fresc

EscriptoraHan vingut uns amics d’Andalusia a passar el cap de setmana. Venien amb ganes de visitar la Sagrada Família, i ho hem fet. Han quedat enlluernats.

Després m’han deixat triar a mi l’itinerari i, com tantes vegades en els darrers anys, he mostrat la ciutat de Barcelona com si l’hagués construït jo mateixa peça per peça.

Però m’ha passat una cosa que no m’havia passat mai. El primer sotrac ha estat quan, al passeig del Born, he vist el restaurant on vam dinar el dia 27 d’octubre passat. Mentre els meus amics cantaven, commoguts, les lloances de Santa Maria del Mar, jo m’he aïllat de la conversa i, sense poder evitar-ho, he reviscut com en un somni aquell dinar amb el cor accelerat, ple de brindis per la República.

Després, xino-xano, hem passat pel davant de l’Hivernacle del Parc de la Ciutadella, just on érem aquell dia, contemplant les pantalles gegants amb una excitació febril. El lloc on ens vam abraçar i xisclar i des d’on vam veure, en els rostres dels parlamentaris, que alguna cosa no acabava d’anar bé.

Al vespre hem anat al passeig de Gràcia i els meus amics s’han embadalit davant de la Pedrera i la Casa Batlló, però jo només pensava en aquelles hores elèctriques del 20 de setembre que vam passar tan a prop, a la rambla Catalunya, compartint espai, aire i emocions amb desconeguts, tots allà ferms sense cap intenció de tornar cap a casa fins que ens ho van demanar aquests homes que ara són a la presó acusats d’incitar la violència de la gentada.

Ja no tornaré a mirar mai més Barcelona de la mateixa manera. Tal com el meu pare, que tenia cinc anys el 14 d’abril de 1931 i va anar a la Rambla de Figueres, arrossegat pel seu pare, a celebrar la proclamació de la República, va gravar per sempre aquella imatge a la seva tendra memòria.

Deia la Colometa: “I tot anava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la República i en Quimet se’m va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig poder saber d’on l’havia treta. Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire aquell d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida...”

Han començat els maldecaps grossos i enyoro l’aire d’aquell dia.