El quiosquer
Em diu: han tancat el quiosc del davant de casa, vaig pensar que t’ho explicaria perquè n’hauries d’escriure alguna cosa. I jo penso que vol que parli de la crisi de la premsa de paper, ja no es venen diaris, la desaparició dels quioscos. Recordo haver llegit que, a Barcelona, l’Ajuntament estudia possibles usos alternatius dels quioscos i que se’n faci càrrec una cooperativa de persones amb discapacitats.
Però torna a dir: avui he sortit al carrer i el quiosc estava tancat i el quiosquer no hi era... he pensat que no el coneixia gaire, de fet, no en sé el nom, però que el trobaré molt a faltar. I llavors entenc que no vol que escrigui sobre la desaparició dels quioscos i els diaris en paper. Vol que escrigui sobre aquestes persones que són presents en la nostra vida quotidiana durant molt de temps, potser durant anys, i que un bon dia desapareixen.
Hi afegeix: era un home molt rialler, sempre de bon humor, i et feia començar el dia amb alegria encara que no volguessis, amb aquell “bon dia!” enèrgic, dit en veu alta i amb molta simpatia. Tenia bona memòria i es recordava del diari que comprava cadascú i te l’oferia quan et veia aparèixer i preguntava: "Que vols res més?" Jo pagava el diari i ell deia, sempre: "Que tinguis bon dia, fins demà!" Aquest comiat em tranquil·litzava. És una bestiesa, però volia dir que l’endemà ell i jo encara hi seríem i començaria un altre dia, tot sencer, per estrenar.
Acaba: ara surto al carrer i vaig cap a la parada del metro i camino amb la sensació angoixant que m’he descuidat alguna cosa important a casa. Repasso les coses que he de fer durant el dia i al final me n’adono: em falta el bon dia del quiosquer. Crec que mai havíem creuat més enllà de dues o tres fases, els dies de grans titulars, però poca cosa més. No sé res de la seva vida i ell tampoc no gaire de la meva. Probablement no el tornaré a veure més, perquè va dir que es prejubilava i se n’anava de la ciutat, a viure tranquil.
Persones que, d’alguna manera, formen part del nostre paisatge, encara que sigui com a figurants. Ens acostumem al seu bon dia, a la seva amabilitat rere un taulell, al seu somriure darrere la caixa, o a l’ambulatori. Es crea un corrent de simpatia, que mai creixerà ni es transformarà en amistat, una pacte no explícit per fer-nos l’un a l’altre la vida un xic més agradable.
Des d’aquí, molta sort al quiosquer, que tinguis un bon dia!
