La pèrdua de la innocència

La vida "va en serio" i val la pena viure-la prenent partit

Sempre que sento dir que, per a un escriptor, la infància és una capsa plena de tresors, una font d’inspiració inesgotable, em tremolen les cames. Perquè inexplicablement jo, que soc una persona nostàlgica de mena, no guardo gaires records dels meus primers anys. Sovint em trobo escoltant embadalida les històries que expliquen la meva germana gran, o els meus amics d’estiueig, o les que van ser companyes d’escola, com si jo no les hagués compartit, tot i que tots ells asseguren que sí que hi era.

Tinc, això sí, una memòria general de com van ser els meus anys d’infantesa. I van ser uns anys, en general, plàcids i divertits, feliços. I no és poca cosa! Tot i així, tot i que la meva infància és un lloc acollidor, no tinc cap desig de tornar-hi. Les dues primeres dècades de vida les considero una mena de classe preparatòria, un assaig general, per entrar a la vida d’adult, que és la que compta. Ser independent, prendre partit, decidir, arriscar-se. Com deia Gil de Biedma, " que la vida iba en serio" te n’adones quan ja has viscut força anys. No he tingut mai la síndrome de Peter Pan ni soc dels que lamenten la pèrdua de la innocència.

Potser per això, aquesta setmana del segon aniversari de l’1 d’Octubre, he tingut la sensació que de tot això que ens està passant i que ens ha de passar encara n’acabarem traient alguna cosa positiva. Que ens convenia créixer i perdre la ingenuïtat i que –ja ens agradaria que no fos així– per créixer sovint cal patir febrades i mal a les articulacions.

Ens cal saber –però de veritat, creure-ho al fons del cor– que els bons no acaben guanyant perquè són bons. Que tenir raó no et resol els conflictes. Que la veritat ja ha deixat de ser un valor indiscutible en aquest món que vivim. Que hi ha molta, moltíssima gent, que són amics o veïns, companys de feina, persones afables, divertides, creatives, que s’ho miren tot amagats des de la barrera, procurant que la sang no els esquitxi. Que els nostres referents s’equivoquen i ens deceben (què hi ha més difícil que admetre que el teu pare i la teva mare no ho saben tot ni són perfectes?).

La vida " va en serio" i val la pena viure-la prenent partit. Si no ho fem, si tanquem els ulls i fem veure que no passa o que no va amb nosaltres, haurem viscut en una mena de llar d’infants. El tobogan és emocionant la primera vegada, potser unes quantes més, però acaba essent un avorriment mortal.

  • Etiquetes

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF