No és no. No?

EscriptoraPerò no havíem quedat que no és no? Em pensava que aquella vella broma que deia que les dones quan deien no en realitat volien dir sí havia passat a la història! Però ara surt en Miquel Roca, il·lustre pare de la Constitució Espanyola del 78, i diu que Catalunya -la dona- va dir a l’Estat -el marit- que es volia separar però que en realitat no ho volia, només volia fer-ho veure -amb aquella manera retorçada de fer que solem tenir les dones- per aconseguir, finalment, que el seu marit li digués que encara l’estimava. Però, ai las, el marit-Estat reacciona ofès i irat, i en lloc de fer declaracions romàntiques opta per esbroncar-la i l’amenaça amb tota mena de mals. La dona, aleshores (i seguint els esquemes tradicionals, esclar), es posa a plorar i ell li ho recrimina amb menyspreu (“¿Y ahora, desgraciada, por qué lloras?”). I ella, la dona, Catalunya, avergonyida i vençuda, acaba confessant: jo volia que em diguessis que encara m’estimaves.

El tuf de resclosit és de veritat insuportable. Ara bé, el relat de Roca deu tenir una part de veritat. És a dir, deu haver-hi una part del catalanisme que, realment, esperava arrencar de l’Estat una declaració d’amor, ja sigui en forma de pacte fiscal, reforma constitucional o -em temo- qualsevol altra oferta menor. Una part de l’independentisme potser sí que no anava de veres, potser pretenien fer una gran performance per acabar aconseguint un millor tracte i poder sentir-se més còmodes en el marc de l’Estat.

Però resulta que aquesta manyaga que havia de calmar els lladrucs del gos petaner no va arribar mai. L’Estat -el govern del PP, els partits de l’oposició, el rei, l’opinió publicada i una gran part de l’opinió pública- s’ha arrenglerat en l’actitud del mascle alfa i s’ha posat a vociferar i a castigar la dona que ha dit que vol separar-se. La xirigota de Cadis que es dedica a l’escarni de la situació de Puigdemont, amb un gran èxit de públic, per cert, seria com si el marit de la dona que es vol separar, durant un dinar familiar, es posés a imitar-la en els seus plors i a fer-ne burla davant de tots els seus parents.

Doncs seguim amb la metàfora, portem-la fins al final. Si el marit és poderós, si pot comprar el jutge que ha d’intervenir en el divorci i aconsegueix que tot l’entorn de la parella es posi de part seva, potser aconseguirà que la dona es faci enrere. O no. Però mai, mai de la vida, ella oblidarà tot això i, per descomptat, no hi ha cap possibilitat que torni a estimar-lo.