16/03/2018

La mirada de l’altre

2 min

EscriptoraLa Lucy és una noia d’una illa caribenya que arriba als Estats Units per fer d’ au pair a casa d’una família americana que sembla de pel·lícula, aparentment perfecta. L’escriptora Jamaica Kincaid ens ofereix a la novel·la Lucy, a través dels ulls d’aquest personatge, una visió exclusiva de com es veu el món dels afortunats des de l’altre costat, allà on tot és més difícil.

La Lucy estableix una peculiar relació amb la Mariah, aquesta dona enamorada del seu marit, mare de quatre filles precioses, que sempre ho ha tingut fàcil. La cosa que més crida l’atenció de la jove caribenya és la facilitat que té aquesta dona per veure la bellesa i celebrar-la.

Quan viatgen en tren i contemplen el paisatge per la finestreta, la Mariah s’extasia amb l’espectacle acolorit dels camps llaurats. Però la Lucy, quan mira l’extensió de terra treballada, només pot pensar: “Encara sort que no m’ha tocat fer-ho a mi!”

La Mariah està programada per fixar-se en les coses boniques, en el costat lluminós. Detecta la bellesa i s’hi mostra sensible. Vol compartir amablement aquesta felicitat amb la Lucy, però no té en compte que elles dues venen de mons diferents, que la mirada de la noia arrossega una amargor que entela la poètica. La Lucy ho admet: “No era culpa d’ella. No era culpa meva. La mateixa cosa ens podia haver negat els ulls, però les llàgrimes no haurien pas tingut el mateix gust”.

Per a la Lucy, la Mariah és un misteri incomprensible. “Oi que no has vist mai la primavera?”, li pregunta un matí. I li confessa que quan contempla els narcisos florits se sent molt feliç de ser viva. Una mena de sentiment amb el qual molts de nosaltres -persones que hem tingut una vida fàcil- ens podem sentir identificats. Però la Lucy pensa: “O sigui, que unes flors que s’inclinen amb la brisa fan sentir viva la Mariah. Què ho fa, que una persona sigui així?”

La novel·la de Jamaica Kincaid ens obliga a veure’ns amb els ulls de la Lucy. De totes les Lucys que han nascut en el costat difícil de la vida. Que arrosseguen la pobresa, el dolor, la tristesa, la frustració, un pes invisible que no els permet la lleugeresa, que les allunya de la bellesa i de l’amor, que els impedeix la recerca de la felicitat.

“La Mariah es comportava com sempre, en el sentit que el món era rodó i que tots hi estàvem d’acord, si bé jo sabia que el món era pla, i si m’acostava a l’extrem, cauria”.

stats