La millor opció
Ho reconec, jo també vaig pensar que frases com “La força és al carrer”, “El futur serà el que decideixi el poble” i algunes de semblants eren pròpies de la famosa ingenuïtat catalana. Ho reconec i me n’acuso.
Vull, per tant, fer servir aquest espai per rectificar. La força és al carrer. Hi va ser les últimes Diades, multitudinàries i enlluernadores. Hi va ser el dia 20 de setembre, indignats i encara amb els ànims intactes. Hi va ser aquest cap de setmana, des de divendres al vespre fins diumenge a primera hora, amb la demostració clara de fermesa i constància. Hi va ser, sobretot, durant aquest primer d’octubre llarg i inoblidable. El dia que vam descobrir que vivíem envoltats d’herois sense saber-ho. El dia que vam entendre què volia dir ser un sol poble, que vam copsar la profunditat d’aquesta expressió que havíem dit tantes vegades. El dia que vam sentir-nos germans dels que el dia abans només eren veïns. La força va ser al carrer aquest dilluns, quan dolguts, tristos i espantats ens abraçàvem en trobar-nos als bars, als llocs de treball, pels grups de WhatsApp, a les xarxes socials. I va tornar a fer-se present dimarts als carrers de tots els pobles i ciutats d’un país solidàriament aturat, dignament aturat.
Arribats a aquest punt, només em queda dir que els que dèieu que la nostra força és la gent teníeu tota la raó del món. No sé si és la nostra única força, però en tot cas és una força sòlida, tenaç, extraordinària. Som, efectivament, un poble de seny. Per això estic segura que resistirem les hostilitats i les pors, el trasbals i l’angoixa, per caminar decididament -pel camí que decideixin els que van al capdavant, la confiança en ells també és gran- cap a un futur millor. I no, no estic parlant d’aquesta Catalunya ideal parodiada pels contraris. No crec que la República Catalana sigui un món feliç. Gens ni mica. Estic convençuda que tindrà defectes i febleses. N’estic tan convençuda com de la necessitat irrenunciable d’intentar-ho. Per dignitat i per supervivència.
Sento que tenim un incendi darrere nostre que va avançant i ja ens abrusa. La independència pot ser un daltabaix i fa vertigen, però jo trio saltar. Com la dona maltractada tria anar-se’n de casa malgrat les inseguretats i les pors. La llibertat, de vegades, fa por. Però sempre és la millor opció.
