Incredulitat

Quina sensació tan, tan estranya veure els al·legats finals del judici per televisió. Això d’estar veient homes i dones que coneixes, que has tingut a prop i has vist i sentit centenars de vegades, emocionar-te fins al plor amb el seu patiment... i a la vegada tenir la certesa que davant dels teus ulls estupefactes està tenint lloc, en aquests moments, una pàgina de la història que, anys a venir, estudiaran els teus nets i besnets. La barreja d’aquesta implicació personal i temporal i la projecció de futur provoquen un estat d’estupefacció semblant, molt semblant a la incredulitat. De veritat que tot això està passant?

I després, l’esbravada a les xarxes socials –que en alguns casos et descobreixen la maldat escrita en dos-cents vuitanta caràcters, tu que deies que no coneixies ningú que fos com els dolents de les pel·lícules– i la frustració posterior. Les recriminacions, els elogis, l’empatia, la ingenuïtat, la provocació. El desconcert i el desànim.

Al vespre, cadascú torna a la sèrie de Netflix, a les papilles per als més petits, a la novel·la que el té enganxat, a les copes amb els amics, al sexe, què sé jo. I després d’unes hores de son, cal llevar-se i reconnectar-se amb la realitat. La ràdio t’ho posa fàcil: de veritat que tot això està passant?

A sota la dutxa o amb el primer cafè, te’ls imagines a la cel·la i et venen al cap les seves dones i el seus homes, els fills i els pares, els germans i els amics. I per una vegada, el pensament que t’havia protegit fins aleshores –soc al costat dels bons- no et salva de res.

Només una idea, com una llumeta, es va obrint camí entre la boira espessa: cal que el sacrifici serveixi per a alguna cosa, hem d’estar a l’altura de la dignitat que vam poder veure i sentir al Suprem. Ningú no ho farà per nosaltres. Amb serenitat i empatia, rebutjant el derrotisme i l’insult, acceptant la discrepància i el debat, cal agafar forces i seguir, no hi ha cap altra opció. Els nostres nets i besnets també estudiaran això, la nostra petita lluita que se suma a la petita lluita de l’altre. No cedir perquè tenim el dret de voler ser. I tenim el dret, també, de pensar bé i debatre, triar com defensem aquest dret. I, finalment, tenim el dret, i el deure, d’exercir-lo.