Eugenia

Aquesta setmana m’han entrevistat dues alumnes de quart de periodisme de l’Autònoma. Una és badalonina i l’altra és malaguenya. Està fent un intercanvi, m’explica, amb un català més que acceptable. Quan encetem la conversa, constato que aquesta noia, l’Eugenia, s’explica perfectament en la nostra llengua, un català molt fluid i natural, endolcit per una suau cantarella andalusa. Agradablement sorpresa, li pregunto quant de temps fa que és a Catalunya. Em contesta que va arribar al mes de febrer i obro uns ulls com unes taronges. Riu. M’aclareix aleshores que abans de venir va fer classes particulars de català a Màlaga i que, de seguida que s’hi va veure amb cor, escoltava sovint Catalunya Ràdio i mirava TV3.

Et felicito –li dic–, no tant pel català que parles (que també), com sobretot per l’actitud. Ben mirat, l’Eugenia ha fet el mateix que milers d’estudiants d’arreu del món: abans d’anar a estudiar a un altre país, aprendre la seva llengua, per poder seguir les classes i relacionar-te millor. Sí, ho fan milers d’estudiants arreu del món, però pocs estudiants espanyols, si decideixen venir a estudiar a Catalunya, pensen que els cal estudiar català.

L’Eugenia em diu, amb un somriure franc, que va créixer en un ambient molt tolerant, que a casa seva escoltaven cançons de Lluís Llach i que algun estiu els seus pares van voler visitar el Pirineu perquè tenien curiositat per conèixer Catalunya. Li pregunto a què es dediquen (¿potser espero que siguin professors universitaris?): la mare treballa a l’aeroport de Màlaga i el pare és administratiu en un hospital de la ciutat.

Inevitablement, sortim a parlar de la relació entre catalans i espanyols. El primer que em diu –sospito que ho ha explicat sovint des que és aquí– és que a la seva universitat, a Màlaga, van viure intensament els fets de l’1 d’Octubre, que van fer assemblees i van manifestar el seu rebuig. Li sap greu que coses com aquesta no arribin a Catalunya. I a la inversa, dic. Ara tu podràs explicar com són els catalans i què passa aquí de primera mà. Per primera vegada es posa seriosa, i és per dir que ho farà perquè, com a futura periodista, se sent obligada a lluitar contra la desinformació i totes les mentides que s’han arribat a dir sobre Catalunya.

L’Eugenia i la seva companya m’agraeixen el temps que els he dedicat i soc jo que em sento agraïda d’haver-les conegut. Que l’Eugenia és una excepció, segur que sí, però sobretot és una esperança.