‘El roig i el negre’

“Són la pàtria del badall i del pensament trist”, diu Julien Sorel de la bona societat parisenca de la França de la Restauració. I, malgrat això, Sorel, el protagonista d’ El roig i el negre, es deleix per ser admès entre aquells que detesta.

L’obra de Stendhal, el clàssic dels clàssics, per al meu gust, és la novel·la completa: una gran història d’amor, una crònica del 1830 -tal com subtitula l’autor-, un retrat sociològic d’una França en crisi i una radiografia dels sentiments humans: el roig, la passió, i el negre, la mort. Stendhal juga hàbilment amb tots aquests elements i aconsegueix que el lector només tingui desig de llegir més i més. Els girs que fa la història són imprevisibles, el desenllaç mai és l’esperat. Stendhal ens agafa pel canell a les primeres pàgines i ja no ens deixarà anar fins al final.

Julien Sorel és un jove provincià ambiciós, hipòcrita, enamoradís i, en ocasions, immadur. Viu entre el fàstic que li produeix l’alta societat i les ànsies d’introduir-s’hi. L’autor ens convida a reflexionar, a través d’aquest protagonista, sobre la conveniència de la sinceritat.

Els amors de Sorel -primer Madame de Rênal, després Mathilde- són exaltats i romàntics, però sempre s’hi barreja una veta d’ambició que ens en dificulta la percepció i posa en qüestió l’autenticitat d’aquests amors.

No cal dir, finalment, que El roig i el negre és una lectura idònia per als temps que vivim, en què la vanitat, l’ambició, el materialisme i l’avorriment estan tant o més a l’ordre del dia que en aquella França del XIX.

Només us puc dir una cosa: si aquest estiu llegiu El roig i el negre hauran de passar moltes setmanes, potser mesos, perquè us oblideu de Julien Sorel.