El goig de treballar
Si hi ha una cosa que em reconcilia amb la vida -una entre d’altres!-és comprovar que algú té una vocació professional clara i decidida i que pot exercir-la. És un punt de llum en aquesta selva atapeïda de joves que no poden estrenar-se al món laboral, de pares i mares de família angoixats perquè que no troben feina, de treballadors esgotats que voldrien jubilar-se i no poden i de tanta, tantíssima gent que viu jornades eternes fent feines que no suporten per sous miserables.
Vaig tenir la sort de topar amb una d’aquestes persones fa pocs dies, quan un jove mestre em va convidar a participar en una classe dels seus alumnes de primària, que havien preparat una pila de preguntes per fer-me. Es donava la feliç circumstància, a més, que l’escola que visitava va acollir-me uns anys com a alumna fa molt, molt de temps. L’amfitrió, sensible amb el meu punt de nostàlgia, em va fer recórrer els racons de l’edifici -tot era molt més petit del que recordava- i, durant tot el recorregut, va anar saludant amb un gran somriure i alguna broma alumnes de totes les mides.
Aleshores, abans de començar l’activitat, em va portar a una classe de nens molt petits. Potser tenien sis o set anys. Una aula plena de mirades clares. Unes veus alegres que ens saludaven. Recordo que vaig pensar que m’hi hauria quedat a passar el dia. Els va demanar si em volien cantar una cançó i va rebre una resposta entusiasta. Ell els observava amb un somriure satisfet. “Quina li voleu cantar?”, va preguntar. “Les nenes maques!” Atònita per la tria, vaig pensar que, més de quaranta anys enrere, jo també devia haver cantat la mateixa cançó en aquesta aula o a la del costat.
Però, aleshores, segur que endevinant el meu pensament, el jove mestre va obrir encara més el somriure i va dir : “Doncs, vinga, enfilats a les cadires!” I la canalla va començar a cantar a ritme de rap “les nenes maques al dematí / s’alcen i reguen, s’alcen i reguen”, fent moviments sincopats i seguint el ritme amb les mans com fan els rapers.
Va ser mentre els aplaudíem que vaig pensar que feia goig de conèixer algú amb una vocació autèntica i que pot exercir-la. Fa anys també era un goig, però menys escàs de veure. Ara és un petit miracle que es mereix un aplaudiment i un article.
