Una felicitat molt curta
La setmana començava amb el viatge d’Obama a Cuba. És una visita històrica, que s’ha comparat aquests dies amb la caiguda del Mur de Berlín i que pretén accelerar la normalització de les relacions entre l’illa i els Estats Units. La setmana anterior el govern d’Obama havia anunciat mesures destinades a relaxar l’embargament. Els optimistes consideren que aquest és el punt àlgid del procés aperturista del règim cubà i que serà l’empenta definitiva que portarà a la democratització del país.
El mateix dia -dilluns- que Obama trepitjava terra cubana jo acabava de llegir la novel·la d’en Roger de Gràcia 60 dies a Cuba. Segons sembla, s’està acabant el temps per veure amb els propis ulls la Cuba castrista, el país de la Revolució, la realitat que retrata, amb ulls crítics i enamorats, la novel·la d’en Roger.
Però 60 dies a Cuba és molt més que una novel·la sobre la Cuba que està a punt de desaparèixer, tot i que també ho és. També és una novel·la de viatges, una història sobre el desamor, un relat ple d’humor i tendresa. La coberta -el blau llampant, la bicicleta juvenil, l’estrella, el vermell de les lletres de Cuba-és bonica i vistosa però pot resultar enganyosa. Més encara si tenim en compte que l’autor de la novel·la és un home mediàtic -horror!, pecat mortal!- que ha presentat programes desenfadats i que alguns recorden, sobretot, pel mindundi de Polònia.
Resulta que en Roger de Gràcia escriu molt bé. Encara més, té una manera d’escriure absolutament personal, que et va atrapant en una teranyina fins a portar-te a l’estat ideal del lector: m’és igual què m’expliquis, però vull que segueixis explicant-m’ho.
Les disquisicions sobre l’amor, el sexe i les relacions de parella, el retrat efervescent d’una Cuba que desapareix, els personatges estrafolaris, els diàlegs espurnejants, tot queda enredat en aquesta veu narradora que s’enfot constantment del propi personatge.
En Roger de la novel·la -el personatge- diu que va haver-hi una època a la seva vida en què aconseguia adormir-se en qualsevol lloc. “Ara ja no: sempre que em regiro buscant el son em pregunto què coi devia ser aquella supercapacitat que va venir i se’n va anar d’un dia per l’altre, i penso que devia ser la felicitat. I trobo que va ser molt curta, realment”.
Obama visita Cuba i potser aquella Cuba desapareixerà.
Quan et despertes a Cuba, ho fas dins de la seva història encara que no ho vulguis. Quan al migdia mires el cul d’una mulata mentre compres un tall de pizza, la Revolució t’observa sense que ho sàpigues. Cuba et recorda la seva lluita cada dia, cada hora, des de les places, des dels museus, des dels carrers.
Si podeu, aneu a Cuba. I si podeu -és força més econòmic- llegiu 60 dies a Cuba, d’en Roger de Gràcia, i serà com si hi haguéssiu anat una mica.
